Un triomf memorable i històric

I la sorpresa va arribar. L’equip, desnonat fa una setmana, va guanyar a Manresa i es va emportar la permanència a Lleida. Ni dos minuts havien passat quan Serna va haver de demanar el primer temps, després de tres triples consecutius d’un Manresa que se situava amb un 9-2. Malgrat la reacció lleidatana, amb accions puntuals, els locals van mantenir sempre el domini amb els jugadors interiors, molt més físics, i l’aparició de Hamilton va fer molt mal. Nou punts del pivot manresà a la recta final del primer quart van situar un 24-14 molt desesperançador. No va començar gaire millor el segon parcial, quan el Manresa va assolir una màxima diferència de 13 punts (29-16) després d’una enèsima mala defensa. Va haver d’aparèixer Derksen per posar una mica nerviós Aleix Duran, que va haver de sol·licitar el seu primer temps. Però en un tres i no res, el Manresa va tornar a posar-se per sobre de la desena de punts, i va fer que Serna aturés una de nou el partit. I el tècnic local va haver de respondre amb un altre temps a un parcial de 0-7 lleidatà que situava el 35-31. Dos punts més de Feliu i un triple brutal de Djukanovic sobre la botzina van suposar el 0-12 i el 35-36 amb el qual es va arribar al descans. Reacció increïble d’un Actel Lleida que en aquell moment superava a la taula l’Azpeitia. Cada cistella començava a valer or i l’inici en va ser una mostra. Hamilton va tornar a posar-se l’uniforme de líder i situar al davant el Manresa (45-41), encara que reaccionava l’Actel malgrat la tercera de Martí. El tècnic local va haver de sol·licitar temps a falta d’1:08 i 48-50. Una cistella de Nacho Martín, malgrat la bona defensa d’Olaizola, va posar el punt final al tercer capítol i ho va deixar tot obert per a l’últim (50-50). El miracle semblava més a prop després de la bona sortida de l’Actel Lleida, que es va situar 5 punts amunt gràcies a d’un triple de Derksen. I era el nord-americà el que provocava el temps de Duran a falta de 6:27 (52-59). Això només va donar pas als millors minuts de l’Actel en aquesta recta final de temporada, amb Ogungbemi i Derksen com a líders. El marcador era de 60-69 i Serna va demanar temps a falta d’1:10 i una lleugera reacció dels locals que va situar el 64-69. Era hora per als més valents i de no fallar com en altres ocasions. Pèrdua de Derksen però personal en atac de Gintvainis i pilota per a l’Actel i 42 segons davant, cosa que deixava el partit al límit del final. Un final somiat en què es va aconseguir la permanència tan anhelada.

Jorge Serna mostrava una alegria continguda sense ocultar la sensació d’incredulitat. “Ara mateix encara no m’ho crec. Ha estat un gran final feliç absolutament increïble”, admetent que “veníem a Manresa amb un percentatge molt baix de probabilitats per a nosaltres. Però en esport, el dia més inesperat poden passar les coses”.

Va dir alegrar-se’n “moltíssim”, sobretot “pels jugadors, pel club i pel nostre entrenador, que ha fet un gran treball i que ha guanyat deu partits. Me n’alegro per Borja, perquè tot això és seu. Aquest és el seu projecte”.

No va ocultar que durant la setmana no va vendre optimisme a la plantilla. “L’escenari estava preparat davant de Palència. Hi vam cremar tots els recursos motivacionals i vam patir un bloqueig. Així que aquesta setmana ens hem focalitzat només en el bàsquet, en com intentar aturar Trias, etc. Això ens ha donat un punt de tranquil·litat. Jo m’he sentit molt més relaxat. Nosaltres amb pressió no funcionem bé”. Pel que fa a l’enfrontament, va apuntar que “ha començat de la pitjor forma possible però ens hem refet i tot el que no hem ficat en els últims partits ho hem ficat aquí.”