De l'abisme a la glòria

El Club Esportiu Lleida Llista Blava ha tocat la glòria amb la conquesta diumenge passat de la Copa CERS d’hoquei sobre patins i és el primer club de Lleida a guanyar un títol continental. Abans, l’entitat, amb 67 anys d’història, ha viscut moments dramàtics, com el de fa vuit anys, quan va estar a punt de la desaparició pels deutes.

El que va començar mig de broma mig seriosament un 6 d’abril del 1951, quan un grup d’amics es va reunir per fundar un club d’hoquei sobre patins, llavors sota el nom de Llista Blava, ha derivat 67 anys després en la gesta més gran mai aconseguida per un club esportiu de Lleida: ser campió d’Europa. Des d’aleshores fins ara, el camí no ha sigut fàcil. El club ha estat una muntanya russa, ha canviat d’ubicació en cinc ocasions fins a instal·lar-se definitivament a l’Onze de Setembre, de nou talismà, i ha viscut situacions dramàtiques que a punt van estar de condemnar-lo a la desaparició.

Inicialment havia de ser un club de futbol, ja que era l’esport que practicaven els nou fundadors (Ramon Barrufet, Jordi Calderó, Josep Canela, Joan Domingo, Manolo Fregola, Jaume Nicolàs, Francisco Perera, Agustí Santacreu i Josep Maria Torres). Però tot va fer un tomb gràcies a un títol mundial que va guanyar la selecció espanyola d’hoquei.

Un grup de pares, amb Enric Duch, creen una gestora i salven el club de la desaparició

“Escoltàvem els partits per la ràdio, perquè llavors no hi havia televisió, i ens vam decidir per fer un club d’hoquei”, explica Jordi Calderó, un dels dos membres fundadors que continuen amb vida i que va acabar sent el porter –jugava sense careta protectora–, “ja que allò de patinar no se’m donava gens bé”, reconeix.

Cap d’ells no sabia patinar i van començar a practicar al Xalet dels Camps Elisis. Després es van traslladar a una pista de ball d’un bar a la Bordeta fins que finalment es van instal·lar a la pista de Cervantes, habilitada per a l’hoquei i el patinatge. I allà va començar tot. Determinant va ser l’arribada de Pepe Ybero, un jugador d’hoquei de Girona, que es va traslladar a Lleida on va ser destinat el seu pare, un tinent coronel de la Guàrdia Civil. Aviat s’incorpora al club com a jugador i assessor, i es converteix en el gran impulsor. El club es federa i comença a competir a la Lliga de Catalunya.

El primer ascens a la màxima categoria l’aconsegueix el 1956, ja instal·lat al Frontó Lleida de Prat de la Riba. També va viure diversos descensos, algun, com el de la temporada 60-61 amb una gran polèmica arran d’un malentès amb els horaris (alguns diuen que va ser malintencionat), que va provocar la incompareixença dels lleidatans i la seua consegüent derrota i sanció, que van provocar la pèrdua de la categoria.

L’equip es traslladaria després al Velòdrom del Camp d’Esports, on jugaria prop de 18 anys a l’aire lliure fins a recalar al pavelló de la Bordeta, on aconsegueix l’ascens a la Divisió d’Honor la temporada 1999-2000.

A partir d’allà arranca una nova etapa, plena de llums i ombres. Amb el seu trasllat al remodelat Onze de Setembre el 2001, mesos després que a la instal·lació es visqués una temporada històrica amb l’ascens del Lleida Bàsquet a la Lliga ACB, el Llista es converteix en un dels grans a cop de talonari.

L’arribada de figures com els ex del Barça Joan Carles i Nani Cáceres o del porter de Reus Guillem Trabal, considerat llavors un dels millors del món, va permetre a l’equip jugar alguna Copa del Rei i la final de la Copa CERS del 2003, que va perdre davant del Reus Deportiu, quan es jugava a doble partit, després de caure a l’Onze de Setembre per 2-3 i fer-ho també a domicili per 5-0.

Però els èxits esportius i la gran inversió en fitxatges sota el mandat de Lluís Martínez Ribes van comportar un gran forat en les finances del club, que es va anar arrossegant fins que la situació va estar a punt de provocar el tancament de l’entitat. El 2010, amb el descens de la màxima categoria, el llavors president, Juanjo Santisteve, va entregar les claus del club a la Paeria davant de la impossibilitat de seguir.

El fantasma de la desaparició planava sobre l’Onze de Setembre. En aquell moment, un grup de pares de la base, encapçalaments per Enric Duch, que acabaria sent el president, va sortir al rescat. Al juny, el mateix Duch es va reunir amb Albert Folguera, que ja era l’entrenador, i amb els germans Tomàs, Andreu i Lluís. L’objectiu era clar: fer equip com fos. “Tots van recórrer als seus contactes i amistats perquè havíem de tirar endavant el club com fos”, reconeix l’encara president, que també feia les tasques de conductor en els desplaçaments al costat de Folguera, un pluriocupat, ja que feia de primer i segon entrenador, de delegat i fins d’encarregat del material si calia. Tots van tirar del carro quan el club anava a la deriva.

Aquella temporada l’equip va estar fins i tot a prop de perdre la Primera divisió, però en va sortir airós, i en la següent va retornar a l’OK Lliga, en la qual s’ha mantingut des d’aleshores amb algun ensurt considerable. Especialment el que va viure fa tres temporades després de perdre en l’última jornada davant del Barça. Durant uns minuts va estar descendit, però la derrota del Lloret i del Maçanet ho van evitar i el We are the champions de Queen va sonar a l’Onze de Setembre. No era un títol, però com si ho fos.

Diuen que per guanyar cal saber patir, i el Llista ho ha sabut fer amb escreix. I la recompensa ha valgut la pena, estrenar el seu palmarès amb un premi inimaginable: campió de la CERS.