Darío Giménez: «A Lleida he guanyat un títol i una família»

Ha estat dos temporades al Llista. Com les valora?

Han sigut genials, tant en l’aspecte humà com en l’esportiu. Dos anys meravellosos en els quals m’he completat com a jugador i en què he fet aquest pas que em faltava fer, que era madurar en defensa, canviar el meu estil i obrir-me a una altra mentalitat.

I això que els inicis no van ser gaire encoratjadors. Es va haver d’adaptar a l’equip i aquest al seu estil de joc.

Al principi em va costar molt adaptar-me, jo a l’equip i l’estil de Folguera al meu, però crec que vam arribar a un punt intermedi en el qual tots vam treure el millor. El que va fer Folguera, adaptant-se al jugador, no ho fan gaires entrenadors. Va saber veure que si s’adaptava al meu estil de joc tots podíem guanyar més. Ell em va ajudar molt, encara que també vaig haver d’adaptar el meu estil al joc de l’equip.

Se’n va de la manera que tot jugador somia, amb títols i amb l’afició rendida als seus peus, com es va veure en l’últim partit. Es pot demanar més?

La veritat és que va ser el comiat que tot jugador somia. Realment em vaig emocionar molt, em va omplir d’orgull per la història del club. Mai havia guanyat un títol, mai havia estat tan alt a l’OK Lliga i fer història és per a mi el més important, és el que més valoro.

Què s’emporta de Lleida?

Sempre ho he dit, aquí he trobat una família, amb els companys, que han acabat sent amics; amb Folguera, a qui estimo com a un pare; amb Enric [Duch], que a aquest home li he de fer una estàtua d’or, perquè sempre ha estat ajudant-me quan he necessitat alguna cosa o quan he trobat a faltar els meus pares. I trobar-me amb l’afició en l’últim partit, amb els nens regalant-me pancartes, són coses que les sentim molt perquè estem lluny de casa. Entrar en un club i deixar aquesta empremta és molt emocionant.

Què l’omple més, els títols guanyats o rebre el reconeixement de l’afició?

Els títols són una cosa per la qual lluitem des que un es calça els patins, però no es pot comparar un títol amb l’afecte humà que et donen. Jo sóc molt competitiu i si vaig a un lloc, vaig per fer amics si es pot, però jo el que vull és guanyar. Ho he dit des del primer dia, vinc per guanyar, no per participar. M’emporto el títol, que per a mi és increïble, perquè és allò pel qual he lluitat des del primer dia que em vaig posar els patins, i per l’afecte de la gent, perquè és una cosa que com a persona necessito. Aquest any he guanyat tres coses: el títol, una família i un grup d’amics, que és el més maco que m’ha passat en la meua carrera.

Guanyar un títol amb un club humil té més bon gust?

Aquesta és la meua alegria. Venir a un club en el qual l’única aspiració era la permanència i passar de patir per salvar-se a ser a dalt i guanyar un títol europeu és una cosa que no passa cada dia.

Folguera va dir recentment que el seu fitxatge havia canviat la història del club.

Un entrenador imposa les seues idees i més aquí a Espanya, on es juga el millor hoquei del món. Folguera ja era un campió com a jugador. Lamentablement no vaig arribar a veure’l jugar però el gran David Páez ja m’ho va dir: “Vas amb un gran jugador i un grandíssim entrenador.” I realment el que m’ha donat ell a nivell personal i com a entrenador ha estat gegant, és una persona d’or que sempre tindré present. L’hi vaig dir quan va acabar la Lliga, vull mantenir el contacte per demanar-li consell, perquè realment m’ha ajudat com ningú. Ha entès la meua manera de jugar i m’ha deixat ser lliure, ser com jo, i això no és fàcil, gens fàcil.

Veus el club preparat per mantenir el nivell?

Crec que sí. El que havien de fer al club era canviar la mentalitat, i això ja ho han fet. Cada temporada l’afrontaven amb l’objectiu de salvar-se i quan vaig arribar ja vaig dir que venia per guanyar, no perquè em digués Darío Giménez, sinó perquè sé que amb ells es podia aconseguir, com al final ha succeït.

Com veu el planter?

Hi ha bons jugadors que pugen molt forts, però veig que van perdent la il·lusió que teníem nosaltres en el seu dia. A l’Argentina jugàvem per una Coca-Cola en l’entrenament, i jugàvem a morir, costava un euro, però per a nosaltres era una Copa, i jugàvem per ella. Aquí dius que et jugues una Coca-Cola i et donen un euro perquè te la compris. Aquest petit pas, que sembla una estupidesa, és el que et dóna un plus de concentració per entrenar-te a mil.

Creu que serà un viatge d’anada i tornada?

Vull tornar, però vull fer-ho per aportar coses i continuar guanyant, no m’agrada venir per competir, per a això em quedo a casa. Si el dia de demà em truquessin i pogués tornar, tornaria amb els ulls tancats.

Té una nòvia lleidatana. Després de deixar l’hoquei, es veu vivint a Lleida?

Si no puc tornar per jugar, la meua intenció és venir a viure a Lleida, comprar-me una casa i formar una família.