Robert Martínez: «Bèlgica està forta»

Dissabte, 12.33 hores. El primer lleidatà a disputar un Mundial de futbol com a seleccionador és a l’altre costat del telèfon, a Moscou, a punt d’iniciar en poc més d’una hora l’últim entrenament de l’equip belga a la capital russa abans d’emprendre el viatge cap a la ciutat de Rostov per enfrontar-se avui dilluns a Japó als vuitens de final. És Robert Martínez Montoliu (Balaguer, 13-7-1973). El quarter general de la selecció belga està situat a uns 30 quilòmetres de la capital moscovita. És el Moscow Country Club, un luxós complex esportiu i turístic amb camp de golf, hotel i residències d’alt nivell. A punt de pujar a l’autocar per anar a l’entrenament atén SEGRE.

A punt de viatjar ja a Rostov per jugar els vuitens del Mundial. Quin canvi ha fet en dos anys l’actual Bèlgica respecte a la de la seua estrena en l’amistós contra Espanya en què amb prou feines havia pogut conèixer els seus nous jugadors (debutava també a la banqueta espanyola Julen Lopetegui i va guanyar Espanya 0-2).

Doncs sí, la veritat és que l’evolució ha estat molt bona. De fet, el partit contra Espanya ens va ajudar bastant si mirem cap enrere amb perspectiva. Va ser un partit amb un sentit emocional molt important per a l’afició belga perquè venia de perdre a l’Eurocopa contra Gal·les i hi havia una barreja de confusió i de dolor [hi va haver aficionats al final del partit que van cridar el nom de l’anterior seleccionador, Marc Wilmots]. Per a mi i per al cos tècnic va ser un partit d’un ensenyament molt bo perquè jugant contra un rival com Espanya t’adones del nivell tècnic al qual has d’arribar. Espanya va arribar en el debut de Lopetegui amb un grup molt motivat i que a més va jugar molt bé. I en aquells moments ens vam adonar que el nostre grup era molt interessant i que tenia talent individual però també que necessitava una estructura tàctica diferent de la que havíem fet. Però després d’aquest amistós només vam tenir tres dies per canviar el sistema i una mica el tema de les relacions sobre el camp abans d’enfrontar-nos a Xipre, que era el primer partit de classificació. A partir de llavors ha estat molt bonic tot el procés de conèixer jugadors, molts d’ells força joves, que podien formar part de la selecció i conèixer més de prop també la part humana dels futbolistes. Tingueu en compte que el 90 per cent d’aquests jugadors juguen al Regne Unit i jo els coneixia bé com a futbolistes però no a nivell personal. Era important fer que els més experimentats ajudessin els més joves. Aquesta ha estat la part del procés que més ens ha costat en aquests dos anys.

Vostè havia tingut a l’Everton dos jugadors molt importants a la selecció belga com el davanter Lukaku i el centrecampista Fellaini. Van ser els seus millors avaladors per iniciar el procés d’anar coneixent la resta?

Bé, penseu que aquests jugadors són molt especials perquè creixen molt ràpidament ja que als 17, 18 o 19 anys deixen Bèlgica per jugar en un altre país. Jo això ho sé molt bé perquè vaig haver de deixar casa meua als 16 anys [va fitxar pel planter del Reial Saragossa] i el futbol no deixa de ser una forma de vida que t’obliga a créixer molt ràpid. Doncs bé, aquests jugadors abandonen de molt joves el seu país, casa seua i tornen sent estrelles. Per això se’ls ha de deixar gaudir d’aquest paper quan vénen a la selecció. No se’ls pot demanar un paper de pressió ni de responsabilitat, encara que tots sabem que existeix quan representes un país. Ara es percep que tenen una alegria i un gran interès per disfrutar al terreny de joc. El que vaig provar d’aconseguir és que aquests futbolistes de talla mundial s’ubiquin dins el grup. Perquè tan sols amb individualitats no s’aconsegueix res en el futbol. Això és l’important. Que ara aquest grup de jugadors estan plenament conscienciats que són, abans de res, un equip.

Té al davant tota una generació d’or del futbol belga després d’aquella dels anys 80 que van ser finalista en una Eurocopa (Itàlia 1980) i semifinalista en un Mundial (Mèxic 1986), però que no van poder alçar un títol. Senten que estan en deute amb l’afició i com a homenatge als Pfaff, Preudhomme, Gerets, Vercauteren, Ceulemans i després els Scifo o Nilis?

Sí, la nostra referència continua sent la generació del 86 que va arribar a semifinals al Mundial de Mèxic, però de vegades ens oblidem que Bèlgica només té 11 milions d’habitants. Que un país de tan pocs habitants produeixi tots aquests jugadors és una cosa increïble i no és una casualitat, no es tracta de cap accident. Hi ha una estructura molt clara per provar de desenvolupar talent jove i ara ve una gran generació darrere amb Youri Tielemans [centrecampista del Mònaco] al capdavant, de vint-i-un anys, que va jugar contra Anglaterra [divendres passat]. I encara hi ha un altre grup que està creixent també molt ràpid. A Bèlgica el futbol té un valor molt gran. El fet que arribi un títol o no ha de ser com a conseqüència de trencar aquesta barrera psicològica que els grans tornejos comporten. Als Mundials només hi ha quatre o cinc favorits que són els que han guanyat el títol en els temps moderns perquè d’alguna forma hi ha una referència. Nosaltres no tenim això. I per això hem de créixer i creure que podem ser campions. Ningú ens pot dir que Bèlgica ha de guanyar el Mundial. L’han de guanyar Espanya, Brasil, Argentina, França, perquè ho han fet abans. La resta com Croàcia o nosaltres, per molt que vegis condicions en aquests equips per poder aconseguir-ho, tenim davant una barrera psicològica que és molt difícil de superar. Per això estem molt centrats ara en Japó, que té arguments per fer-nos mal, i anar pas a pas creixent en el torneig.

I vostè veu Bèlgica campió? Es veu amb prou arguments com els que els donen els analistes als pronòstics?

No. Ara mateix veig la possibilitat de passar a quarts. El grup està fort. Vam fer nou canvis davant d’Anglaterra i fer això i guanyar és molt difícil a nivell internacional. Va ser una gran satisfacció perquè et dóna molta informació dels jugadors que tenim i de com treballen tots. Ara tenim tota la plantilla preparada. Les sensacions són bones, ens trobem bé i hi ha confiança, però no hi veiem més enllà d’intentar guanyar Japó.

Preferia ser segon per evitar el quadre en teoria més dur de la competició?

[Riu] Són qüestions que busques a nivell logístic. Estem concentrats a Moscou i era millor per als meus jugadors jugar els vuitens aquí. Per això preferia ser segon, però tampoc no volia perdre amb Anglaterra. Guanyar sempre és important i ara no ho canviaria per res.

Què li està semblant aquest Mundial en línies generals?

L’organització m’ha sorprès molt agradablement. És la millor dels tres Mundials en què he intervingut d’una manera o una altra [en els anteriors va ser analista de TV]. Per exemple, viatjar a cada seu no comporta els problemes que jo pensava que hi hauria abans de venir.

En l’aspecte esportiu és cert que cada vegada tot està més igualat, però excepte la gran sorpresa de l’eliminació d’Alemanya a la fase de grups, la resta de teòrics favorits, encara que amb conflictes alguns d’ells, és a vuitens de final.

Sí, és veritat. Cal tenir en compte que el primer partit és molt difícil perquè comporta un aspecte emocional, els jugadors saben que hi ha darrere tot un país i costa marcar gols. Si mirem els gols que s’han marcat, la majoria són d’estratègia, a pilota aturada. Ara tots els equips vénen ben preparats, tenim molta informació tots de tothom i no hi ha sorpreses. L’experiència compta molt i hi ha jugadors que saben que s’hi juguen molt. Però hi ha altres equips que no tenen res a perdre i n’hi ha un que m’ha sorprès de forma especial que és Croàcia.

El VAR està sent el protagonistade aquest Mundial. Quina opinió té de l’ús d’aquesta tecnologia i de com s’aplica en els partits?

Crec que tots els enamorats del futbol estem una mica en contra de portar la tecnologia a l’arbitratge, però després t’adones que el que fa el VAR és ajudar l’àrbitre. Aquest té la feina més difícil en el partit. Ha de prendre decisions a l’instant quan de vegades no veu la jugada des de la posició correcta. Crec que el VAR ha estat un èxit molt gran. Hi ha situacions que són blanc o negre, si està en fora de joc ho està, però l’àrbitre no té la bola màgica per encertar-ho. Per això el VAR està bé perquè els ajuda en accions clares, una altra cosa seria utilitzar-lo en jugades d’interpretació que aquí sí que ens cal més recorregut. Però, en general, el VAR ajudarà sobretot el futbol d’atac.

Per cert, abans de ser contractat com a seleccionador de Bèlgica el seu nom va sonar, entre molts altres candidats, per dirigir la selecció espanyola. Hi va arribar a haver algun tipus de contacte?

No, jo havia acabat la meua etapa a l’Everton després de set anys i suposo que va sortir el meu nom com un dels entrenadors espanyols que estaven lliures en aquell moment. Res més. Ara em dec a Bèlgica i estic molt content.

I si pogués endur-se a algun jugador de la selecció espanyola a la de Bèlgica, qui elegiria?

[Riu] Penseu que el treball més gran i difícil que he tingut ha estat seleccionar vint-i-tres jugadors després d’haver seguit un total de trenta-cinc futbolistes de molt a prop, així que emportar-me’n un altre seria un gran problema. No, seriosament. No necessitem ningú a l’equip perquè tenim un excel·lent grup i grans individualitats. A més, no conec els jugadors espanyols personalment a nivell humà i, per tant, em quedo amb els meus.

Vostè s’ha criat futbolísticament, com a jugador i com a entrenador, al Regne Unit. Quines aportacions destacaria que han fet els entrenadors estrangers al futbol britànic?

Crec que ha possibilitat que la Premier League sigui un contrast d’estils i per a mi actualment és la millor Lliga del món. Cohabita l’estil que hi havia a les illes britàniques amb altres filosofies i crec que li ha fet molt bé. El millor de tot és que estan oberts a altres propostes futbolístiques. Les últimes qualitats que ha aportat el futbol britànic són aquesta intensitat, aquestes transicions, aquestes ànsies de guanyar... L’actual selecció anglesa és un fidel reflex d’això que dic.

Està disputant un Mundial i amb una selecció que, a priori, parteix com una de les favorites. Però, té l’espina clavada de dirigir un equip gran, dels que tenen l’obligació de guanyar títols?

No, penseu que jo vaig començar molt jove la meua carrera com a entrenador, als 33 anys [va fer de jugador/entrenador]. Ara en tinc 44 i fa 12 anys que entreno amb 265 partits seguits a la Premier League. Són molts partits. He tingut la sort de treballar amb presidents que m’han deixat treballar fent la figura de mànager, que s’ocupa de més coses que d’entrenar l’equip al terreny de joc. I penso que això és al que m’he dedicat, a ser mànager més que només entrenador. Ara estic bolcat en el Mundial i tinc dos anys més de contracte amb la Federació Belga, fins que finalitzi la pròxima Eurocopa.

El seu nom ha sonat també, en ocasions, per dirigir el Barça per la seua manera de concebre l’estil futbolístic. Hi va haver algun contacte o interès?

No, mai. A més la meua zona professional són les illes Britàniques. Vaig marxar allà amb vint-i-un anys. Potser ara amb el Mundial és més fàcil reconèixer una persona que exerceix en un altre país, però desenvolupant tota la carrera a Anglaterra és molt difícil que et truqui un club de la Lliga espanyola. Si m’il·lusionaria? M’il·lusiono amb el moment i ara estic il·lusionat entrenant Bèlgica en un Mundial. A més, encara que la manera de treballar és diferent, la satisfacció de poder guanyar títols és la mateixa en un club que en una selecció. 

Resideix a Waterloo, on va caure Napoleó i va viure Puigdemont

Robert Martínez s’ha instal·lat a Bèlgica molt a prop de Waterloo, a la localitat de Tubize a uns 13 quilòmetres del lloc de la històrica batalla de la derrota definitiva de Napoleó i on ha viscut un temps Carles Puigdemont. Allà viu tranquil, allunyat de la bullícia de la capital Brussel·les. Tubize té uns 25.000 habitants, una població no gaire més gran que el seu Balaguer natal, on resideixen els seus pares, la seua germana Antonieta i altres familiars i amics que recorden que Robert es mostra com sempre ha estat: senzill, humil, proper en el tracte, aplicat en tot el que fa, esforçat i un gran apassionat dels caragols com a bon lleidatà. Jugador, entrenador i analista de futbol a Sky Sports i ocasionalment a la BBC, té dos carreres, la d’administració d’empreses i la de fisioteràpia. Al Regne Unit va marxar als 21 anys per seguir la carrera de futbolista després de formar-se als planters del Balaguer i el Reial Saragossa, on va arribar a debutar a Primera. Se’n va anar al Wigan al costat de Jesús Seba i Isidro Díaz als quals van batejar com The three amigos. A Anglaterra l’anomenaven en els seus inicis “Little Robbie” i després simplement Bob. El club de la seua vida ha estat el Wigan, on se l’adora (l’afició el va votar com a “llegenda” de l’equip) i se li va retirar la samarreta com a homenatge. El president de l’esmentat Club, Dave Whelan, va ser com un segon pare per a ell. Després va jugar en diversos equips de les illes Britàniques com el Motherwell escocès, on va conèixer la seua dona Beth Thompson, amb qui té una filla, Luella. A la seua segona etapa al Wigan va ser jugador/entrenador, arribant a ser el tècnic més jove de la Premier League i guanyant la FA Cup davant del Manchester City el 2013. En la seua última etapa a Anglaterra va entrenar durant set temporades l’Everton.

El seu ajudant en la selecció belga és tota una llegenda del futbol com el francès Thierry Henry, que va convèncer perquè aportés la seua experiència en les xarrades a l’equip. Henry cobra uns 8.000 euros al mes i els destina íntegrament a beneficència.