França, campiona

Vint anys després d’aconseguir-ho a París, amb Deschamps com a capità i amb Zidane de figura, França va imposar davant de Croàcia la llei del més fort per convertir-se per segona vegada en la història en campiona del món, aquesta vegada a Moscou (4-2). L’estadi Lujnikí va ser l’escenari d’un canvi d’ordre, potser d’estil després del bon gust del joc combinatiu d’Espanya el 2010 i d’Alemanya al Brasil 2014. França va liderar una manera que aposta per la fermesa defensiva, per l’ordre, l’equilibri, l’aprofitament al màxim de la pilota aturada i el vertigen de Mbappé al costat del petit príncep Griezmann, convertit en nou rei. Ja ha aconseguit el que altres grans astres com Messi, Cristiano Ronaldo i Neymar no han aconseguit.

Croàcia no va decebre, ni de bon tros. Va jugar les seues armes amb tot el que el cor li va donar després del gran desgast acumulat, però un gol en pròpia porta i un gol de penal assenyalat amb el VAR van dinamitar-los la moral. Amb la tercera diana es va ensorrar.

Malgrat la teòrica gran fatiga d’haver acumulat tres pròrrogues, és a dir, haver jugat un partit més, Croàcia va assumir el seu rol. Va ser valenta. No va dubtar a portar les regnes de la final. França va entregar la pilota als Modric, Rakitic i companyia a l’espera d’enganxar una contra o una pilota aturada. No necessitaven els bleus ser dominadors del partit. L’únic que necessitaven era aquesta pilota a prop de l’àrea de Subasic. Tot i sent aparentment inferiors ho van trobar, com en anteriors partits. Griezmann va botar una falta i un toc desafortunat de Mandzukic, l’home que va situar Croàcia en la lluita per la glòria, es va ficar el primer autogol en la història de les finals i va avançar França (1-0).

Els francesos van obtenir el seu segon Mundial, després del que van conquerir el 1998 com a amfitrions

Croàcia està sobrada d’orgull i cor. I també de qualitat. Encara que va semblar acusar el cop va tardar només deu minuts a tornar el cop. Una altra falta, botada cap a la dreta per Modric va acabar en Vida, que va baixar la pilota cap enrere i Perisic va fer la resta amb una retallada i un tret creuat (1-1).

Però per a la seua desgràcia França ràpidament va trobar un córner. Griezmann el va botar i el mateix Perisic va desviar de nou a córner. Els francesos van reclamar mà mentre Pitana donava continuïtat al xoc inicialment. En canvi, des del VAR el van avisar que alguna cosa havia passat. El col·legiat argentí va atendre la situació i va acabar per decretar pena màxima, la primera en una final en la història del videoarbitraje. El davanter de l’Atlètic no el va desaprofitar davant d’un parapenals com Subasic (2-1).

Sense fer res extraordinari, França va tornar a prendre la davantera i va castigar una Croàcia que va assumir com va poder el nou directe a la línia de flotació i que tot i així somiava, però una intervenció de Lloris a un xut de Rebic li va impedir de fer-ho amb fonament. Una galopada de Mbappé avortada per Subasic va donar pas al salt al camp de quatre membres de Pussy Riot reduïts i a una altra arrancada del jugador del PSG que va acabar amb gol de Pogba (3-1).

Croàcia era un púgil al caire del KO, a mercè del vertigen dels bleus. Mbappé ho va aprofitar immediatament amb una altra fuetada. Un marcador de 4-1 amb més de 20 minuts al davant. La final estava decantada molt abans de l’esperat. Però un clamorós error de Lloris davant de Mandzukic, que mai perdona una carrera i un intent de pressió, va permetre al davanter de la Juve oferir una mínima llum d’esperança al quadre balcànic, i restar tranquil·litat a França, sabedora que Croàcia, que va ser a prop de l’eliminació a la prèvia i va patir com el que més en aquest Mundial, acaba tornant sempre (4-2). Aquesta fe infrangible és la que va mantenir viu el partit fins al final. Un altre equip hauria caigut golejat i colpejat. Croàcia, en un dia no gaire brillant dels seus motors futbolístics, Modric i Rakitic, no es va rendir mai.

El conjunt croat va caure, però ho va fer amb honor i fent història. El que va fer França té molt de mèrit. Efectivament va aprendre la lliçó de Portugal. Ho ha demostrat en tot el torneig. Deschamps, que s’uneix al grup de Zagallo i Beckenbauer com els únics que s’han proclamat campions com jugadors i entrenadors, ha sabut recompondre la figura d’un conjunt armat, un bloc sòlid amb dosi de qualitat i eficàcia que són imprescindibles per fer una cosa tan gran com guanyar un Mundial.