L'ascens que ho va iniciar tot

Quan Jordi Gonzalvo (Barcelona, 13 de juny del 1947) va arribar a la banqueta de la UE Lleida, es va trobar un equip atabalat pels problemes econòmics, amb un president, Antonio Gausí, que ho deixaria a mitjans de la temporada següent i una afició desencisada i allunyada del Camp d’Esports.

Des del ja gairebé oblidat ascens a Segona la temporada 1964-65 tot havien estat contratemps, amb un descens a Tercera (67-68), un altre a Preferent (69-70), el retorn a Tercera (70-71) i un ascens, també per reestructuració a l’acabada de crear Segona B (76-77), de la qual no aconseguia sortir. A més, aquella temporada s’anunciava una nova reestructuració (dels dos grups es passava a un), que amenaçava el Lleida amb la tornada a Tercera. Afortunadament, en aquest curs el Lleida va acabar quart, amb bon futbol i una excel·lent campanya a la Copa. Va eliminar el Barcelona At., Sant Andreu i Rayo Vallecano de Segona; Deportivo de Primera i a vuitens va tocar el FC Barcelona.

L'afició va deixar petit el vell Camp d'Esports per celebrar eñ tan anhelat ascens a Segona

Divuit milions de recaptació –de les antigues pessetes– en l’anada (0-1 amb gol des del centre del camp del Boquerón Esteban) i 0-0 al Camp Nou amb un equip replet de jugadors de la base. Gonzalvo ho va justificar així, al cap dels anys, “si bé és cert que la Copa va ser clau perquè les grades del Camp d’Esports tornessin a omplir-se, ens suposava un enorme esforç i desgast en un any en què la clau era salvar la categoria com fos. I el que són les coses, vam estar a un pas d’eliminar el Barça i plantar-nos a quarts”.

L’èxit a la Copa del Rei 85-86 va ser clau per al retorn de l’afició a les grades del Camp d’Esports

Segona temporada

Així les coses, Gonzalvo va iniciar la seua segona temporada al capdavant del Lleida amb un equip compensat en què es barrejava experiència i joventut, i una destacada presència de jugadors lleidatans com Alió, Rubio, David Capdevila, Hernández, García, Fauría, Espasa, Palau, Vidal, Emili Vicente i Isidre Tarrés, que tornava a casa. Al seu costat hi havia el clan navarrès, fruit de les excel·lents relacions entre Osasuna i el Lleida. Hi figuraven jugadors de pes com Lecumberri, Luengo, Dioni, Sarabia, Marcelino, Azkona i Chupete Glaría, que resultaria clau en l’ascens. Gonzalvo, des del principi, va apostar per un 4-4-2, amb el centre del camp en rombe, i amb un equip més o menys fix: Arumí a la porteria (alternant-se amb Amigó); defensa de quatre amb Rubio, Oliva, Maza i Lecumberri. Al centre del camp figuraven, Luengo, Palau, Sánchez-Planelles i Glaría, com mitja punta i davantera, Sarabia o Alcelay i Mariano Azkona, un dels grans golejadors de la història del Lleida.

Mario Durán, exultant, al costat del paer de Lleida, Antoni Siurana

“La clau de l’ascens –recorda ara Gonzalvo–, va ser que l’equip s’ho va creure. Va entendre que era capaç de pujar a Segona A i resultava difícil guanyar-nos. I de manera paral·lela tampoc ens vam obsessionar mai amb la classificació. Vaig intentar mentalitzar-los que l’èxit s’aconseguiria només si es gaudia al camp, amb bon futbol. I crec que es va aconseguir”. També hi va ajudar que a la Copa del Rei, l’equip, aquesta vegada i a diferència de la temporada anterior, va tenir una trajectòria fugaç al ser eliminat, a partit únic, en primera ronda pel Barça At. (2-3).

El Lleida va començar la Lliga amb un triomf al camp del Linense (0-1) i es va perfilar com a favorit guanyant en el debut al Camp d’Esports un Tenerife (1-0) que acabaria primer el campionat. Després va perdre a Gandia (1-0) per encarrilar una ratxa de cinc partits seguits sense perdre (a la jornada novena va caure a Ourense, 1-0) cosa que va deixar l’equip ja a la zona alta de la classificació, que ja no abandonaria gràcies a quatre blocs més de cinc partits sense perdre i l’empenta final, deu partits imbatuts.

Una de les claus de la Lliga va ser l’1 de febrer a l’Heliodoro Rodríguez López de Tenerife, en el segon partit de la segona volta. El Lleida va arrancar un empat (0-0) en un partit aspre que va acabar amb les expulsions de Gonzalvo, Oliva i Arumí, amb els canvis ja realitzats, i un penal en contra al minut 90. Rubio es va posar sota els pals i va detenir el llançament Julio Pérez, l’estrella local. “Miguel –explica Gonzalvo–, havia jugat com a porter d’handbol i d’allà la decisió de posar-lo a ell”.

L’ascens es va aconseguir de manera matemàtica en l’últim partit de la temporada a casa, amb victòria per 2-0 sobre l’Almeria, amb gols de Sarabia (15’ i 83’).

Després d’anys d’ombres, la Unió Esportiva Lleida iniciava així una etapa daurada que aportaria moltes alegries a l’afició. Amb Mario Duran, més tard va arribar Mané i l’ascens a Primera (se n’han complert vint-i-cinc anys). Però aquesta ja és una altra història.

LES CLAUS DE L’ASCENS

En el seu retorn a Segona Divisió, va fregar la promoció d’ascens A banda de fer-ho pel tan desitjat ascens a Segona A, Jordi Gonzalvo va entrar a formar part de la història de la Unió Esportiva Lleida per ser el compositor de l’himne del club, que encara sona al Camp d’Esports després de ser “adoptat” com a seu per l’actual Lleida Esportiu. Gonzalvo, que compaginava les tasques com a tècnic amb l’afició a la música –una de les seues innovacions va ser la dels entrenaments amb música–, va compondre la lletra i la música i el 4 de desembre del 1986 es va gravar als antics estudis de Ràdio Lleida, al carrer Marquès de Vila Antònia i es va estrenar el 18 del mateix mes amb motiu de la visita del Sanse, filial de la Reial Societat (2-0). L’enregistrament es va prolongar des de les set de la tarda fins a les sis de la matinada. La música la van interpretar diversos components de l’Orquestra Harlem’s de Cervera i les veus les van posar Jaume Oró, com a solista, la seua dona Charo, Carles Trebol, Carlos Capilla, Toni Alentà, Glòria Martín, Irene Olivé i Judit Mestres. Lluís Parisé i Agustín Parramona van ser els tècnics de gravació amb un magnetòfon de vuit pistes i a temps real. És a dir, cada error, significava tornar a començar. Es van editar 5.000 còpies en vinil i es van esgotar ràpidament, a 99 pessetes, a l’antic Pryca (ara Carrefour), patrocinador de l’equip llavors.