El 'Kubala' de la UE Lleida

“En comptes d’anar a l’escola, algunes vegades m’escapava per anar a veure a entrenar i jugar amb el Vasas de Budapest Kubala, quan aquest tenia 19 o 20 anys. Més tard vam jugar junts, l’un contra l’altre a Primera, va ser entrenador meu i després jo el seu ajudant. I també em va portar a l’altar.” Així explica Laszlo Kaszas (Budapest, 18 de febrer del 1938) la seua vida paral·lela amb un dels millors futbolistes de tots els temps i rememora per a SEGRE el seu pas per la UE Lleida, on va jugar dos temporades. El seu cognom és Kaszner, però un periodista hongarès el va rebatejar Kaszas en els seus inicis.

Kaszas no només es va escapar del col·legi per veure jugar el seu ídol; també ho va fer del seu país el 1957, després de la reprimida revolució contra el govern de la República Popular d’Hongria i les polítiques imposades per la Unió Soviètica. “Jugava llavors al Vasas, al mateix club i camp on ho havia fet Kubala uns anys abans, i després de guanyar la Lliga vam fer una gira per Alemanya de l’Oest. Em vaig escapar i no vaig tornar a Hongria perquè volia ser professional i guanyar diners per ajudar més la meua família.” Era un davanter centre ambidextre, amb bones habilitats en el joc aeri i molt tècnic, amb el físic com a principal llacuna. A Munic, va trucar a Kubala, que va mediar perquè el fitxés el Barça i pogués venir a Espanya. “L’esposa de Kubala i Samitier van venir a buscar-me i van arreglar els papers perquè pogués fitxar”, explica. Seixanta anys després d’aquell episodi, Kaszas encara viu a Barcelona, al costat del mar, amb vuitanta anys. L’última vegada que va tornar al seu país va ser fa cinc anys, quan li va trucar la Federació de Futbol d’Hongria per a un homenatge a Kubala.

Va estar al Barça, Espanyol i Madrid, amb el qual va guanyar la Copa d’Europa, tot i que no va jugar

Al club blaugrana no va arribar a debutar i a l’acabar la primera temporada va fitxar per l’Espanyol, encara que no va poder jugar al ser sancionat per dos anys sense jugar per la FIFA, amb altres hongaresos com Czibor, Puskas o Kocsis, que tampoc van voler tornar al seu país. El 1959 el va fitxar el Madrid, i malgrat que no va jugar cap partit, es va proclamar Campió d’Europa. “Tinc el cul més dur que ningú, encara que era normal ser suplent en aquell Madrid, la davantera titular del qual era Kopa, Rial, Di Stefano, Puskas i Gento.” El seu debut a Primera va arribar per fi l’11 de setembre del 1960, amb la samarreta del Racing de Santander, on jugava cedit pel club blanc, i va ser un debut somiat, ja que va marcar el gol que va donar la victòria als càntabres davant del Saragossa (2-1), marcant l’altre gol racinguista el també exjugador del Lleida Wilson (1953-54). El Madrid el va acabar traspassant al Venècia, d’on va tornar a Espanya al cap d’un any per jugar amb el Constància a la Segona divisió. En aquest equip, les bones xifres golejadores el van catapultar de nou a la Primera divisió, al fitxar per l’Espanyol el 1963.

La temporada 1965-66, l’Espanyol tenia d’entrenador Argila, que no va apostar per Kaszas i no el va fer jugar. “No li agradava i no em va posar mai”, confessa. D’altra banda, Josep Seguer, que era llavors l’entrenador del Lleida, “venia a buscar-me cada setmana per convèncer-me que fitxés pel club. Al principi li vaig dir que esperés, però finalment vaig acceptar per la seua insistència, perquè tenia ganes de jugar”. Amb Seguer, l’home que el va portar al Lleida, l’unia una bona relació, forjada durant els anys al Barça: “A més d’un gran entrenador, era molt bona persona, tots els jugadors l’estimaven.”

Al Lleida, que acabava de pujar a Segona, va estar dos temporades, la 1965-66 i 1966-67. “El club estava en molt bones mans, perquè a la família Vilaltella li agradava el futbol i s’hi va sacrificar. Volíem pujar a Primera, però no va poder ser.” L’ariet hongarès recorda sobretot el president de l’entitat: “Sempre va ser generós econòmicament.” Kaszas explica que anava i venia de Barcelona amb Barberà: “Tenia un cotxe petit i quan nevava ens quedàvem aturats a la Panadella. Una vegada va haver de venir la Guàrdia Civil a ajudar-nos”, explica. “Tinc grans records de la ciutat, de la fruita i les festes de Sant Miquel, de la meua amistat amb Caitos i de la gent”, rememora, alhora que reconeix que a Lleida va ser feliç. “Quan miro un diari, del primer que busco és el que ha fet el Lleida, hi tinc part del cor, igual que a Santander. Vaig gaudir molt l’any passat amb la trajectòria de l’equip a la Copa davant de l’Atlètic i la Reial Societat.” Precisament, quan era jugador lleidatà, en un partit contra la Reial Societat recorda que el van fer caure i se li va dislocar l’espatlla, per la qual cosa va estar dos o tres setmanes de baixa.

De blau va jugar 37 partits i va marcar 10 gols, i va ser el primer jugador estranger de la història del club a marcar un hat-trick, davant de l’Hospitalet el 16 de gener del 1966 (5-1). Tanmateix, el hat-trick més famós va ser amb l’Espanyol contra el Saragossa d’els magnífics, jugant al costat de Di Stefano i amb Kubala com a entrenador. Després de Lleida va jugar tres anys als Estats Units, al Philadelphia Spartans, el Saint Louis Stars i el New York Generals, abans de ser nomenat novament per Seguer al Terrassa el 1968-69, on va penjar definitivament les botes.

Va ser entrenador al Premià, Poble-sec i Nerja i va arribar a ser segon entrenador de Kubala, al Màlaga que va pujar a Primera el 1988. Diu que veu 4 o 5 partits diaris. “La meua vida és el futbol”, sentencia amb la mateixa fermesa amb què marcava gols de blau fa mig segle.