“La mare també juga”

Ser dona en una societat masclista com la de l’Estat espanyol no és fàcil. S’ha d’enfrontar a un món en el qual la paritat continua semblant una utopia i en què el fet aleatori de ser home fa que algunes coses els siguin més senzilles.

Ser dona esportista encara és més complicat. I que una esportista vulgui ser mare ja està reservat per a persones valentes i amb molta determinació. No és estrany que algunes abandonin l’activitat esportiva quan es queden embarassades, malgrat que són moltes les que decideixen tornar.

L’Associació per a Dones en l’Esport Professional (AMDP) reivindica igualtat de drets i visibilitat

Fa unes setmanes es va fer viral una fotografia que mostrava la jugadora de l’Associació Lleidatana d’Handbol Irina Pop alletant el seu fill Theo en el descans d’un partit. “Mai vaig pensar que aquesta foto podia fer la volta al món, però benvingut sigui si serveix per normalitzar la situació, perquè està clar que té molts missatges”, explica Irina.

“Primer, que es pot ser mare i esportista, encara que siguem poques. Que la lactància és la cosa més natural del món i fer-ho en públic també ha de ser-ho, som mamífers i els pits els tenim per alimentar els nostres petits. I reivindica l’esport femení”, assegura. “He rebut molts missatges d’ànim, respecte i estima”, afegeix. “La foto ha arribat a tot el món.”

Si a l’Associació hi ha dos jugadores que han estat mares, Irina i Emma Precup, a l’Handbol Pardinyes juguen cinc mames. Patricia Oliet (mare d’Aitor i Judit, de 7 i 6 anys, respectivament), Karmen Martínez (Izan i Noa, de 8 i 5 anys), Eli Martínez (Ainara i Noa, d’11 i 4 anys); Anna Fillat (Marc i Pol, de 16 i 12 anys) i Montse Escala (mare de Biel, de 2 anys).

Totes elles coincideixen que va ser la seua passió per l’esport la que les va portar a tornar a la competició, encara que admeten que falta “més suport social” i que sense la família és impossible.

“Vaig ser mare als 29 anys i vaig tornar perquè realment necessitava fer el que sempre havia fet. M’agrada i m’ajuda a desconnectar”, explica Montse, que admet que “hi ha gent que se n’alegra i qui no ho veu bé”. La seua companya Eli Martínez afegeix que “vaig ser mare als 24 i als 30 anys i vaig tornar perquè el meu cos em demanava fer esport. Desconnecto i em diverteixo entrenant-me i jugant”. Per la seua part, Patri Oliet, que va ser mare als 27 i als 29 anys, diu que “vaig estar 5 anys dedicada a la família perquè tampoc no hi havia un club que em motivés per continuar jugant, però llavors va començar l’equip femení de l’Handbol Pardinyes, m’hi vaig apuntar i ja porto quatre temporades molt a gust”. Karmen Martínez destaca que “sense el suport del meu marit no seria possible fer-ho”.

El doctor Fernando Pifarré (Agramunt, 14-9-1963) és el director del servei de Medicina de l’Esport de la Generalitat de Catalunya a Lleida i destaca que “l’embaràs, encara que sigui una situació fisiològica, per si mateix és un treball dur i la dona que està en forma pot fer aquest treball més fàcilment que una que no ho està”.

Fa poc més de dos anys va nàixer a nivell estatal l’Associació per a Dones en l’Esport Professional (AMDP), que compta ja amb més de 1.300 associades. La seua presidenta, Mar Mas, destaca que la situació per a la dona esportista a Espanya és “un desastre. Guanyem moltes medalles però a nivell de paritat és un problema seriós. Les dones deixen l’esport quan es queden embarassades perquè no tenen ganes de barallar-se amb senyors de federacions que viuen al segle XII”. L’AMDP treballa perquè l’esport femení tingui “visibilitat i igualtat de drets i oportunitats”.