Atrapa Doohan i ja mira Rossi

Estratosfèric, intractable, extraterrestre, imbatible, qualssevol d’aquests qualificatius queden curts per explicar la nova gesta del Tro de Cervera, que ahir a Motegi va arribar al setè nivell. Cinc títols de MotoGP en sis anys i set mundials en nou (també va aconseguir el de 125 el 2010 i el de Moto2 el 2012), que el converteix, per descomptat, en el pilot més jove de la història a aconseguir-ho. I tot això amb només 25 anys. Fins a on arribarà? o, més ben dit, fins a on voldrà arribar? Si és per ell, les marques de Valentino Rossi, Ángel Nieto i fins i tot Giacomo Agostini, el que més títols té amb 15, es troben en perill davant la voracitat d’aquest devorador de rècords, que ara, a més de pilotar com ningú i exhibir tot un ventall de “salvades” que ningú no sap com, afegeix un grau de paciència i serenitat que ahir li va permetre guanyar el títol. Va saber ser pacient i va esperar l’error d’Andrea Dovizioso, que va arribar a dos voltes del final, en part motivat per la pressió a què el va sotmetre el de Cervera, que no volia deixar passar l’oportunitat de guanyar el títol en el seu primer match ball i, és clar, fer-ho a “casa” d’Honda per a alegria dels japonesos.

Marc ja és el quart pilot de la història del motociclisme a aconseguir cinc corones en la categoria reina, deixant enrere els tres primers grans mites britànics del mig litre –Geoff Duke, John Surtees i Mike Hailwood–, així com el nord-americà Eddie Lawson, gran dominador de final de la dècada dels vuitanta. Amb aquest nou títol ja se situa al tercer esglaó del podi històric, que comparteix amb l’australià Mick Doohan, que va dominar amb gran autoritat el final del segle XX. Davant seu ja només té les dos grans icones italianes de les dos rodes: els set de Valentino Rossi i els vuit de Giacomo Agostini.

Marc, que sortia sisè, es va situar segon ja a la primera volta i es va posar líder a tres del final

Màrquez era conscient abans de donar gas que el títol passava per guanyar, ja que Dovizioso anava molt ràpid i no faria concessions. I així va ser. L’italià no va fallar a la sortida, en la qual es va endur rere seu l’australià Jack Miller (Ducati Desmosedici GP17), però tampoc ho va fer Marc, que al primer revolt i per dins va superar tots els seus companys de fila –Cal Crutchlow i Andrea Iannone– i també el francès Johann Zarco (Yamaha YZR M 1), per després doblegar el pilot dels antípodes abans de concloure el primer gir. Ja era segon a la primera volta, darrere de Dovizioso. Els dos protagonistes del Mundial eren ja costat a costat, amb Àlex Rins (Suzuki GSX RR), a la fi tercer, a rebuf.

Va ser al catorzè gir quan el lleidatà va intentar per primera vegada comandar la carrera, però de seguida li va tornar l’acció Dovizioso, amb Crutchlow expectant i Iannone pràcticament enllaçant-hi, encara que l’italià va cometre un error i se’n va anar a terra, deixant la quarta plaça en solitari per al seu company Rins. Un vegada més, al vint-i-unè gir, al revolt número nou, Marc es va tornar a colar per l’interior i aquest cop sí, va aconseguir mantenir el liderat davant l’atac de Dovizioso. A tres voltes del final, Márquez havia aconseguit, per primera vegada, ser líder de la carrera. Quedaven tres voltes però Dovizioso anava, literalment, enganxat a ell.

“Dovi Out” es va llegir a la pissarra de Marc al principi de l’última volta. L’italià havia caigut al revolt número deu quan intentava aguantar el ritme del de Cervera, que després de veure el missatge va fer un gest amb el cap i ja es va prendre l’última volta amb calma perquè res no li entelés el setè títol mundialista.

La tensió va esclatar tot just veure la bandera de quadres. Allà l’esperaven el seu germà Àlex, el seu oncle Ramon i la seua “mà dreta”, José Luis Martín. Entre les felicitacions dels seus companys, una abraçada del pilot anglès Scott Redding li va provocar una dislocació de l’espatlla, que no li va impedir celebrar en gran el títol. L’esperava una màquina recreativa amb la qual, metafòricament, va arribar al “nivell 7”, el mateix que el seu nombre d’entorxats.

Tot plegat després d’una temporada en què ha mostrat el que millor sap fer: assumir riscos. El seu atreviment, no exempt de polèmica entre els rivals, li ha permès assolir la vuitena victòria del curs i proclamar-se campió a falta de tres proves per al final. Els seus 102 punts d’avantatge sobre Dovizioso resulten ja inabastables i el catapulten a l’Olimp del motociclisme mundial.