Salvador Dembélé

Un gol de Dembélé al minut 90 va sostenir el Barça i va frustrar l’Atlètic de Madrid amb un empat a última hora, quan l’equip blanc-i-roig ja sentia gairebé seu el triomf i el liderat, amb un cop de cap de Diego Costa, en un combat nul, tremendament tàctic i pràcticament inofensiu. Tot segueix com estava per a l’Atlètic, però no per al Barcelona, pendent del resultat d’avui del Sevilla per a la permanència al capdavant de la classificació, després d’un partit que es va moure en el no-res durant 80 minuts, que va agitar l’1-0 de Diego Costa en aquell moment i que va acabar en taules amb el discutit Dembélé al rescat, que es va guanyar el perdó de Valverde i de l’afició.

Res nou en un duel que va partir des del que és previsible, també molt mesurat des de la tàctica, contingut des dels riscos, fixat cada mínim detall, però igualment amb la intensitat que exigeix un combat pel cim. Tot dins d’aquesta calma tensa del que sap que qualsevol acció, qualsevol error, d’un costat o d’un altre pot marcar la diferència; primer al ritme que va proposar el Barcelona des de la pilota. Va provocar una estona el pas enrere de l’Atlètic, armat entorn d’Oblak; va rondar més que va generar ocasions, va espantar alguna vegada quan Messi va agafar la pilota fins que el seu rival va recompondre la seua estructura al mig.

Messi, lluny de la seua millor versió d’abans de la lesió, i Luis Suárez amb prou feines van aparèixer

Massa lluny de l’àrea contrària durant el primer tram, sense gairebé combinació cap endavant, amb dificultats a la sortida, Simeone va moure dos peces: Saúl, del mig a la banda; i Koke, de la banda al mig. El resultat no només va ser un Atlètic més visible a l’altre camp, sinó també menys sotjat pel seu adversari. Al descans, mitja ocasió de l’Atlètic –un rebuig de Gerard Piqué cap a la seua porteria que va resoldre Ter Stegen–; mitja ocasió del Barcelona –una centrada innocent de Sergi Roberto, que després es va retirar lesionat– i un empat a res, pendent del segon temps. Ningú havia assumit encara aquesta responsabilitat amb la determinació exigida. Ni l’Atlètic ni el Barcelona. Ni Griezmann ni Diego Costa ni Lemar, especialment gris, al conjunt blanc-i-roig, ni Messi, tret d’alguna ràfega, ni Luis Suárez, inadvertit, al bloc blaugrana. Cap jugador no havia tirat encara entre els tres pals.

Ni en tot el primer temps ni en gairebé tot el segon. El Barça tenia la pilota, però no colpejava, ni tan sols irrompia en els últims metres, frenat per la fermesa local. L’Atlètic volia contraatacar, però tampoc no podia, a l’espera al seu camp de l’oportunitat per desplegar la destresa ofensiva que millor maneja.

Apagats en atac, inclòs Messi, en una espècie de densa partida col·lectiva d’escacs que no anaven ni per a un costat ni per a l’altre, únicament alterada per un contraatac de Griezmann que no va arribar a rematar Diego Costa, el duel quedava pendent d’un detall, d’una individualitat. I, entre una successió de faltes del Barça, un penal reclamat per l’Atlètic que el VAR va entendre no sancionable, la pilota aturada va donar avantatge a l’equip blanc-i-roig. Va botar un córner perfecte Griezmann i el va rematar al segon pal Diego Costa, amb la determinació que no havia tingut ningú fins llavors (80’). La mateixa que va tenir Dembélé, el recurs d’última hora de Valverde, per aprofitar una “esbandida” de Messi i salvar un punt per al Barcelona.