El Lleida firma un esperpent amb el cuer

Com si fos davant d’un mirall còncau, que mostra la realitat deformada, com a Luces de Bohemia, obra cabdal del gènere literari de l’esperpent creat per Ramón del Valle-Inclán, escriptor espanyol de la generació del 98, en què es recarreguen els trets grotescos, així va ser ahir la posada en escena del Lleida davant del cuer. Va ser, sens dubte, el pitjor partit de la temporada dels blaus i un dels pitjors en molts anys que es recorden al Camp d’Esports. No va ser un resultat escandalós, però un Terol que només havia guanyat quatre partits en tota la Lliga es va passejar pel Camp d’Esports amb galons d’equip de play-off. Sense restar mèrits al voluntariós conjunt aragonès, que ha experimentat una millora en les últimes jornades canviant mig equip al mercat hivernal, la veritat és que el Lleida no va comparèixer al terreny de joc. No hi va ser. No va tenir actitud ni idees. Va ser com Max Estrella, el personatge protagonista de Luces de Bohemia, que va acabar els seus dies en una situació miserable i cec després de gaudir en algun moment de cert reconeixement.

L’alineació que va presentar Gerard Albadalejo ja va despertar d’entrada certa sorpresa. Va ser titular Dongou –podia esperar-se–, també va jugar d’inici l’equatorià Quintero, a qui es va veure superat totalment per la situació, mentre que Juanto Ortuño va començar com a suplent. Sembla que tenia molèsties al pubis. Havia jugat la passada jornada com a titular perquè era l’únic davanter disponible a l’estar Pedro Martín sancionat, Alpha lesionat i sense arribar Dongou. Tot i així, deixar una part de l’artilleria a la banqueta va sonar, com a míinim, estrany. El duel del Lleida pot explicar-se de forma molt breu. Cap rematada entre els tres pals al primer temps i una de Marc Martínez al segon que va refusar el porter. El desastre hauria pogut ser pitjor perquè l’equip va acabar amb tres defenses i quatre davanters. El que ja hem dit: un esperpent.

Gràcies al Terol l’encontre no va ser un ensopiment total perquè, amb menys qualitat, va posar voluntat, va ser ordenat, va ocupar bé els espais i va mantenir les línies juntes. No van arribar gaire, és cert, però prou per emportar-se una merescudíssima victòria que els permet alimentar esperances de cara a la permanència.

Per al Lleida el millor va ser que tots els rivals directes van punxar i, encara que sembli increïble, continua una jornada més en llocs de play-off. Pot haver-hi qui faci la lectura que la categoria està molt igualada, que no només el Lleida entrepussa i la tan gastada frase que no hi ha rival petit, però l’única certesa, si estem d’acord que en el futbol manen els resultats, és que l’equip només ha sumat dos punts dels últims quinze que hi ha hagut en joc.

Al marge del resultat, les sensacions van ser que alguna cosa no acaba d’anar bé en aquest vestidor d’algun temps ençà. El gerro, que semblava de delicada porcellana xinesa, fa un mes quan l’equip anava líder, s’ha anat esquerdant. L’afició va acomiadar l’equip amb mocadorada i crits d’“Albadalejo, dimissió.” La seua destitució estava cantada (vegeu la pàgina 2).