El Barça, a la final sense pietat

El Barça va assaltar de nou el Santiago Bernabéu (0-3) per plantar-se així a la sisena final consecutiva i defensar el títol coper el proper 25 de maig a l’estadi Benito Villamarín, on espera rival (València o Betis). El conjunt de Solari va perdonar en una de les millors versions de la temporada i ho va pagar amb l’eliminació davant d’un rival que va posar la pegada i va decantar la semifinal en dos escapades del francès Dembélé i en un penal. Luis Suárez va sortir amb un doblet i el segon gol, el que va acabar amb el xoc, el va introduir a la seua porteria Varane, tot i que just darrere hi havia l’uruguaià per batre. Havia merescut molt més el Reial Madrid, però la seua negació davant de la porteria rival, l’absència d’un jugador que mati, va ser aprofitada de forma mil·limètrica per un Barcelona que va superar els moments de crisi amb més o menys fortuna i va destrossar al segon període. Ni tan sols va necessitar que Messi protagonitzés una de les seues exhibicions. El clàssic va demostrar una vegada més que no entén de ratxes ni moments. És un apart en la temporada.

El Barça no va ser el del punt d’inflexió de Sevilla ni el Madrid el dels dubtes renascuts. Els de Santiago Solari van ser protagonistes amb la pilota, la intensitat i les ocasions. Mentrestant, sense utilitzar el terror blanc Messi, el Barça va colpejar amb un recuperat Luis Suárez a la represa d’un partit que havia observat fins aquell moment. D’entrada hi va haver massa por o respecte. El conjunt blaugrana va apostar per apropiar-se la pilota i circular-la però sense riscos, a ritme massa parsimoniós, tant que va afavorir l’èxit del dispositiu defensiu del quadre blanc, concentrat a darrere a l’espera d’agafar més avantatge a l’eliminatòria. Els errors amb la pilota dels blaugranes van permetre als pupils de Solari viure amb més tranquil ·litat a la línia defensiva i donar protagonisme al vertigen del brasiler Vinicius, tan perillós com ineficaç en la rematada. Valverde, que va apostar per Sergi Roberto davant de Semedo, va voler tenir controlat el partit. No ho va aconseguir perquè la gran esperança del madridisme, Vinicius, se’n va encarregar. Va ser un autèntic malson per a Semedo i tota la defensa blaugrana. Com en partits precedents, el brasiler va gaudir d’una col· lecció d’importants ocasions davant de Ter Stegen, alguna de les quals clamorosa. Una altra vegada li va faltar l’encert en la rematada i el Madrid, amb Marcelo i Bale a la banqueta, no va poder donar un cop de gràcia a la semifinal. Al contrari. Es va arribar al descans amb la sensació que els blancs havien perdonat i que per al Barcelona el millor era el resultat. A la represa no li hauria pogut sortir millor el plantejament a Valverde. Molt aviat, Luis Suárez va aprofitar una centrada de Dembélé des de l’esquerra, es va avançar a Ramos i va començar a decantar el xoc (0-1). Va voler reaccionar el Reial Madrid, però Ter Stegen va rebutjar amb una gran parada un cop de cap a Reguilón i Vinicius es va inventar una gran jugada de nou sense èxit final.

La resposta blaugrana va ser contundent. Immediatament, en quatre minuts, va tancar el compromís amb l’autogol de Varane, després d’una altra tramesa de Dembélé, aquesta vegada des de la dreta, i un penal de Casemiro a Luis Suárez. Messi, que va viure un clàssic tranquil, potser reservant- se per al de dissabte, va cedir l’honor a l’uruguaià d’acabar amb un doblet. Aquest, amb sang freda, va batre Keylor Navas amb un llançament a l’estil Panenka per segellar una nova presència en una final de Copa. Serà la sisena consecutiva per al Barcelona. Una cosa històrica. Buscarà el cinquè títol en fila contra el guanyador del partit entre el València i el Betis. Dissabte s’escriurà, al mateix Bernabéu, el següent capítol de clàssics, aquesta vegada de Lliga, i caldrà veure com assumeix aquest cop l’equip de Solari al qual, eliminat de la Copa i a nou punts en el campionat domèstic, pràcticament només li queda la carta de la Champions.