CRÒNICA. El Lleida deprimeix

El Lleida Esportiu no aixeca el cap i va ser acomiadat amb xiulets i alguns mocadors. Va tornar a perdre a casa, aquesta vegada davant d’un Castelló que anava penúltim i que amb la seua victòria –la primera que aconsegueix aquesta temporada fora del seu estadi– per 0-1 aconsegueix sortir dels llocs de descens. L’equip de Joan Carles Oliva segueix sumit en una profunda depressió, a l’UCI d’un hospital en què s’ha convertit la segona volta per als blaus, que només han sumat 2 dels últims 12 punts en joc, tenint en compte que tres d’aquests quatre partits han estat al Camp d’Esports.

El Lleida va començar regalant la primera meitat, una cosa que ja acostumava a fer a la primera volta amb Gerard Albadalejo però llavors, almenys, remuntava els partits, de vegades amb èpica inclosa i, sobretot, molt d’amor propi. L’equip actual, que en aquest matx tenia el llast de patir fins a set baixes i amb una banqueta atapeïda de jugadors del filial, està bloquejat mentalment i sembla fos en tots els sentits, perquè li falta espurna, intensitat i signes vitals, en definitiva.

Que el ‘play-off’ encara està a l’abast a falta de vuit jornades per acabar la Lliga, ja que els blaus estan a dos punts

I no és que el Castelló fes molt més en un partit pèssim en el primer temps i només una mica més digerible després del descans. Es va limitar a aprofitar un regal de la defensa del Lleida per anotar el seu gol a prop de l’equador de la primera meitat per mediació de César Díaz i després va fer el que va ser just i absolutament necessari per contenir algun esclat aïllat dels blaus. Fins i tot, en els minuts finals els albinegres van simular lesions per anar esgotant el cronòmetre i aconseguir una victòria d’or per a ells i que alhora condemna el Lleida a seguir en caiguda lliure i sense frens, ara a dos punts del play-off, d’on va sortir la jornada passada.

Oliva va alinear d’entrada tres puntes (Pedro Martín, Juanto i Dongou) conscient que l’equip acumulava tres jornades sense marcar que, després del partit d’ahir, ja són quatre. Cert és que Pedro i Juanto ja no són els de la primera volta que, amb els seus gols, arreglaven qualsevol nyap, fins i tot desordre de l’equip. Ja no els queda pólvora. Però més preocupant és el cas de Dongou. El camerunès, que va arribar al mercat d’hivern com el fitxatge estrella pel seu prometedor passat a la Masia blaugrana més que per les seues prestacions després quan va saltar al futbol professional, va ser un altre cop exemple d’inoperància, sense desbordament, sense grapa, sense ni tan sols aferrar-se a la potència física que se li pressuposa. Només Cano va posar ahir una mica de criteri en el joc, però amb comptagotes i sense rellevància final. I a la segona les entrades al camp de Quintero i Calavera van aportar energia a un equip molt necessitat. Va millorar el Lleida, amb dos bones ocasions de l’equatorià, però no li va donar ni per empatar. Només deu punts sumats de 33 a la segona volta i males sensacions. Tot dit.