Torna al món de la gimnàstica la lleidatana Carmen Acedo, única espanyola a guanyar un Mundial individual
La lleidatana Carmen Acedo, única espanyola a guanyar un Mundial individual en rítmica i quarta a Barcelona’92, fa d’entrenadora a Mataró
Carmen Acedo, a l'esquerra, amb un grup de nenes i una altra entrenadora del Club Rítmica Mataró.
L’exgimnasta lleidatana Carmen Acedo va tornar al món de la gimnàstica rítmica el gener passat al començar a entrenar el Club Rítmica Mataró, ciutat en la qual viu des de fa mes de set anys. Totalment desvinculada de l’esport al qual va dedicar la seua vida des del 1982 fins al 1993, Acedo ha tornat per aportar la seua experiència com a docent a les nenes que comencen, ostentant encara l’èxit d’haver estat fins a la data l’única gimnasta rítmica espanyola a proclamar-se campió del món de manera individual, al fer-ho en la modalitat de maces al Mundial d’Alacant el 1993. A més, entre molts altres èxits, va obtenir diploma olímpic als Jocs de Barcelona 92 al ser quarta a la final. “Em van enganyar una mica”, fa broma. “És un club amb 125 nenes i porto l’escola i les més grans. N’hi ha dos [Xènia Aragón i María Barbero]que aniran a l’abril al Campionat d’Espanya i tinc molta fe posada en elles”, explica il·lusionada.
Al llibre Pinceladas de rítmica, la també exgimnasta lleidatana i coetania d’Acedo Montse Martín (campiona del món per conjunts) i el seu germà Manel parlen així sobre el llegat d’Acedo i les característiques com a gimnasta que li atribueixen: “Va ser una de les millors gimnastes de tots els temps i sempre va ser molt diferent de la resta. Realitzava dificultats corporals amb un estil propi, molt marcat. Seriosa a la pista, misteriosa en ocasions, dotava les seues coreografies d’una personalitat única, i provocava el silenci del públic davant de totes les seues interpretacions.”
Montse Martín i Carmen Acedo, el 1996, mostrant les medalles.
Carmen, que té tres filles i la més petita, Lena, de 6 anys, vol seguir els seus passos, només guarda bons records de l’època de gimnasta, malgrat que va estar plena de sacrificis. “Amb 9 anys ja viatjava sola, però m’ha servit per ser ordenada i tinc la riquesa personal d’haver cone- gut molta gent, unes companyes que són com una família. Ens veiem sovint i també fem excursions”, riu.
Explica l’última excursió que van fer el setembre passat al Mundial de Bulgària, on es van retrobar amb la que va ser entrenadora que va marcar un abans i un després en la gimnàstica rítmica espanyola: Emilia Boneva. “Com ens vam posar de plorar! Ja està molt gran [té 80 anys] però va ser molt emotiu recordar tants moments i anècdotes que vam passar amb ella”. Boneva tenia fama d’imposar una disciplina fèrria, una cosa que Carmen creu necessària.
“S’ha de ser disciplinat. Això és el que intento inculcar ara com a entrenadora. Si no treballes no aconsegueixes res. Ara no hi ha a la societat aquesta capacitat de sacrifici, començant pels mateixos pares, que prefereixen tenir lliure el cap de setmana a contreure obligacions amb l’esport que practiquen els seus fills.”
Una disciplina amb unes 2.000 gimnastes i nou clubs a Lleida Els dies de glòria per a la gimnàstica rítmica lleidatana han quedat enrere, però la seua tirada popular no ha decaigut en absolut. Segons la delegada territorial d’aquest esport, Magda Lega, “tenim unes 2.000 nenes des dels 3 anys fins als 17 o 18”. A nivell de clubs, n’hi ha nou a tota la província, quatre a Lleida ciutat (Sícoris, Patrícia, CN Lleida i Gimnàstica Rítmica Lleida) i la resta a comarques (Club Rítmica Almacelles, Stil Mollerussa, CR Balaguer, Gyas Tàrrega i CR Cervera). Tradicionalment, els més exitosos han estat el Patrícia i el Sícoris. El primer d’aquests, pioner a Lleida i fundat l’any 1973 de la mà de Merche Cadens, ha tingut dos olímpiques (Carmen Acedo i Núria Velasco, les dos van guanyar diploma olímpic), dos més van estar a la selecció espanyola (Esther Escolar i Estrella Castro) i diverses van ser medallistes estatals i catalanes. El Sícoris també ha donat campiones, la més destacada Montse Martín (campiona del món per conjunts i participant en Barcelona 92, però a tall d’exhibició). Magda Lega, que a més és presidenta del Patrícia i entrenadora des de fa diverses dècades, admet que “el llistó és molt alt i és difícil tornar als èxits d’antany. La societat ha canviat molt i aquest és un esport que compromet molt. I si vols arribar a l’elit, has de sacrificar-te. Hi ha nenes que es rebel·len i ho deixen als quinze anys, però jo sempre dic que això no és una guarderia”.
