La plantilla del Llista passeja el seu segon títol europeu consecutiu pels carrers de la ciutat

“La segona ja la tenim aquí!!!” Així es va adreçar el president del Lleida Llista, Enric Duch, als presents a la sala de plens de la Paeria, després d’acabar la rua que els bicampions d’Europa van fer pel centre de la ciutat per celebrar amb la seua gent una altra fita històrica.

Vestits amb la samarreta commemorativa de rigor, amb la llegenda “Bicampions” i el dibuix de les dos copes a la part frontal i el nom de tots els jugadors, tècnics i auxiliars en el revers, la plantilla va iniciar el recorregut des del seu pavelló talismà quan passaven dotze minuts de les 19 hores, al crit de “Bicampions d’Europa!”. Bruno di Benedetto, com no podia ser d’una altra manera, va tornar a ser l’ànima de la celebració. Havia promès alguna sorpresa a la rua i va complir. El francès va aparèixer amb la cara i els braços pintats amb els colors del club, una decisió que no va tenir imitadors, més enllà de les dos ratlles horitzontals que es va pintar també a la cara César Candanedo i la barba tenyida de blau que va exhibir Isidre Brufau, un dels tècnics.

Amb la música sonant a tot volum, els jugadors van exhibir tota mena de càntics, alguns de més elaborats i adaptant lletres de cançons, altres de més habituals en aquestes ocasions com el “Campions, campions!”, “Que boti l’autobús!” o “Qui no salti no és campió!”, i finalment els al·legòrics al club, com l’“oé, oé, oé, ser del Llista és el millor que hi hi ha!” i el que ja s’ha convertit en un himne per a aquest equip, “Jo vull un Lleida campió!”, que els mateixos jugadors van adaptar del lema que cridava l’afició portuguesa del Barcelos durant la Final Four de fa dos anys.

Quan el DJ del club va posar en circulació el micròfon, aquest va anar directe a Bruno, que va començar el seu espectacle particular. No hi van faltar les bromes entre jugadors i tècnics, aquesta vegada amb el capità, Andreu Tomàs, com a mestre de cerimònies. Una de les seues víctimes va ser Maxi Oruste, a qui el pallarès va confondre a propòsit de nacionalitat. “Maxi, el primer xilè que guanya una CERS”, va etzibar Andreu, que va rebre l’esbroncada amistosa de l’argentí.

Després d’una mica més de 45 minuts de trajecte, en què els jugadors no van parar ni un moment de cantar i saltar, el bus els va baixar davant de la Paeria, on els joves de la base, estics en alt, els van fer el passadís d’honor cap al consistori, on es va celebrar l’acte més protocol·lari.

L’alcalde, Fèlix Larrosa, va cedir la paraula al president, Enric Duch, que va lloar els seus jugadors i tècnics. “És un orgull, han tornat a fer història. El que han fet és molt gran, només puc dir gràcies, gràcies, gràcies!” Després li va tocar el torn a Andreu Tomàs, que va fer el discurs més emotiu. Després de reconèixer que “és un orgull ser el capità d’aquest grup d’amics” i animar els jugadors i jugadores de la base a treballar dur “perquè us prometo que algun dia estareu aquí com nosaltres”, va dir, va anar enumerant un a un cada membre d’aquesta gran família, inclòs Darío Giménez, aquest any al Valdagno, que va enviar ahir un missatge agraint les mostres d’afecte durant la Final Four.

El capità va reconèixer que aquest any “serà molt dur”, amb referència als que se n’aniran a l’acabar la temporada, César Candanedo i els germans Di Benedetto. “Lleida ha tingut la sort de tenir el tio més divertit del món, que és el Bruno i, segur que no m’equivocaré, el futur millor jugador del món, que és Roberto”, va dir. “Una altra mala notícia és la marxa de César, un tio fantàstic, un crac”, va prosseguir. Va tenir paraules per a Gerard Folguera, el segon porter, del qual va dir que “és l’equilibri”, va qualificar de “mite” i “exemple” Xixi Creus, Joan Cañellas com “el millor company que es pot tenir” i Oruste com un referent. Va deixar per al final el seu germà bessó, el porter Lluís. “Sóc un privilegiat a l’haver pogut compartir aquests títols amb el meu germà”, va dir.