Ridícul del Barça a Anfield

La història, cíclica com ella sola, va tornar un històric Liverpool al seu miracle d’Istanbul i va rememorar els malsons d’un Barcelona que va tornar a visitar Roma un any després i que va quedar eliminat de forma patètica i ridícula de la Lliga de Campions, en un naufragi per a la posteritat que deixa en evidència l’estratègia d’Ernesto Valverde. A la final de la Champions 2004-05, a Istanbul, el Milà es va avançar 3-0 però el Liverpool va empatar a la segona part, amb tres gols en sis minuts, i va acabar emportant-se el títol per penals.

Una onada en forma de You’ll Never Walk Alone va rebre el Barcelona a Anfield. Aquesta va ser la part amable. La realitat a la qual venien van ser els xiulets ensordidors que els van despertar al treure de centre i la contínua pressió que va exercir l’afició anglesa durant tot el partit.

Valverde viu el segon fracàs europeu consecutiu malgastant un avantatge de tres gols

Una tempesta que va avisar el Barcelona i que els va comprimir els músculs i els va posar la por de 54.000 colls al cos. Quan Jordi Alba va perdre la pilota que va desembocar en el gol d’Origi (1-0), no es va sentir com a una cosa estranya.

Només havien passat set minuts i el Barcelona seguia confiat que en tenia prou amb el 3-0 de l’anada per arribar a la final de Madrid. El Liverpool va escombrar el Barcelona amb una intensitat més elevada, més motivació i més esforç i sacrifici. El Barça va ser ahir una ombra de si mateix.

L’1-0 als set minuts semblava la part escrita d’un guió preparat per endavant a Anfield. Un Liverpool al qual li era igual no tenir Mohamed Salah i Roberto Firmino, perquè Origi i Shaqiri agafaven els seus papers entonats per la grada. Molt per sobre del seu nivell real, potser molt al nivell de l’escenari, però amb les ganes que els van faltar als de Valverde, sorprenentment passius al llarg de tot el partit. Compungit i espantat i sempre amb Roma a la ment, el Barcelona va sortir de la cova, amb un Messi buscat contínuament, per trobar-se amb Alisson. El guió marcava que la màgia havia de durar més, que l’encanteri encara no es podia trencar.

Per això diversos xuts de Messi des de la frontal es van perdre més enllà de la fusta britànica. Per això cada córner suposava que tot Anfield es posés dret. Ja no existien els amics i Luis Suárez era increpat amb càntics “que et bombin” i titllant-lo de trampós.

En la guerra, els amics es compten amb els dits d’una mà i encara que el Liverpool es precipitava en la recerca del segon, amb un elèctric Mané, el resultat aguantava.

Només va trontollar el guió als instants finals de la primera part, amb un xut ras i llunyà de Messi i un mà a mà d’Alba amb Alisson que va salvar el porter brasiler. El Barça necessitava un gol per estar tranquil, però no trobava la manera d’aconseguir-lo entre errades en passades senzilles i una escandalosa falta de contundència en la rematada.

Semblava impossible, però l’inici del segon temps va superar l’infern del primer. Wijnaldum va acabar per tornar el Barça al malson de Roma. L’holandès va rematar una centrada d’Alexander-Arnold i va anotar el 2-0. Anfield feia por i el Barça demostrava que estava espantat. Tan sols dos minuts més tard va rematar de cap una altra centrada i va posar el 3-0. Anfield aterria amb l’eliminatòria igualada.

Les reminiscències de la nit a l’Olímpic de Roma ja eren fotografies a la ment dels jugadors blaugrana. El terror ja era un jugador més a les files dels de Valverde i mentre es passejava pel camp, va deixar gelats els defenses, que es van quedar aturats en un córner i van permetre que Origi, en una jugada inexplicable, anotés lliure de marca el 4-0. Anfield era l’epicentre de la por mundial. Els càntics a Origi s’entremesclaven amb les cares dels blaugranes, incrèduls. Amb el 4-0 en el marcador, el Barcelona s’entretenia tocant a la frontal. No hi havia un Iniesta que ho arreglés, com a Stamford Bridge. Messi no apareixia. El temps s’esgotava i The Kop embogia.

El xiulet final ho va confirmar. Anfield era el centre de l’alegria mundial per a un Liverpool històric. Havien aconseguit l’impossible, havien tornat el Barcelona a Roma, rescatat Istanbul i seran a la final de l’1 de juny al Wanda Metropolitano de Madrid.