Esportistes als llimbs

Una de les millors maneres de combatre l’exclusió social, sobretot en joves i nens, és l’esport. Així ho han entès al centre de primera acollida de menors no acompanyats Antares, al terme municipal de Foradada (Noguera), que compta amb 50 d’aquests migrants, d’entre 14 i 18 anys, majoritàriament procedents del Marroc, encara que també n’hi ha d’Algèria, Ghana i un albanès. Quinze d’aquests nois s’han integrat a clubs esportius de la província. Deu d’ells practiquen atletisme gràcies al Lleida Unió Atlètica, quatre són als equips de futbol de l’Artesa de Segre i un juga a bàsquet amb el club CENG d’aquesta localitat.

Asseguren que de vegades se’ls estigmatitza, però estan contents. “En general, la integració està sent molt bona, però sempre hi ha barreres per l’idioma i sempre hi ha algun recel per ser qui som”, coincideixen a assenyalar els futbolistes, en especial Yassine, de disset anys, i Elvis, de quinze, un albanès que ha hagut d’aprendre a desenvolupar-se en castellà, català i àrab, que és l’idioma que parlen majoritàriament els seus companys del centre.

“Arriben veïns del barri que viuen a Espanya amb diners i cotxe i fas el que sigui per marxar”

“L’objectiu és orientar aquests nois i si, a més d’estudiar poden dedicar el seu temps lliure a l’esport, millor encara. Estem molt agraïts a aquests clubs, encara que el tema del transport és una bogeria i és complicat gestionar-ho perquè som lluny d’un nucli de població...”, subratlla amb especial èmfasi Marta Dormido, que fa tres mesos que és directora del centre, que abans estava ubicat a Vilanova de Meià.

Fins aquí tot perfecte, però el problema rau en el fet que no poden competir per molt que s’entrenin. “Jo sóc un lateral ràpid com Dani Alves, però sense papers no puc jugar”, diu un somrient Mohamed, de 17 anys, i ara amb un peu enguixat per una caiguda desafortunada que res va tenir a veure amb el futbol.

Aachour, Hamza, Ayoub, Mzzin i Krim són alguns dels atletes del centre. I l’espigat Said és el basquetbolista del grup. Tots units per un somni: tenir una vida millor a Europa.

Van arribar en pasteres pagant mil euros o als baixos de camions“Si Déu vol –In sa Allah–” és l’expressió més recurrent entre aquests joves. Mohamed (Alcazarquivir, 17 anys), Said (Tànger, 16) i Krim (Tànger, 17) van arribar sols a Espanya fa uns mesos. Els tres van arriscar les seues vides per assolir el continent europeu: diversos dies i després de molts intents fallits va passar Krim sobre els eixos d’un camió, mentre que Mohamed i Said creuaven l’estret a bord de pasteres, unes basses inflables massificades amb 45 i 35 persones, respectivament, i per mil euros el viatge, que al Marroc són molts diners. Cap d’ells no és orfe i tots tenen germans al seu país. L’anomenat somni europeu comença, expliquen els tres, perquè “vénen veïns del teu barri que són a Espanya amb diners i cotxe, i veient la situació al Marroc fas el que sigui per marxar”.