FUTBOL SEGONA DIVISIÓ B
Molo: «Sabia que tornaria»
Manuel Jesús Casas ‘Molo’. El nou entrenador del Lleida Esportiu assumeix amb “responsabilitat” el seu debut en una banqueta en la qual l’exigència serà tornar a classificar l’equip per al ‘play-off’ d’ascens a Segona divisió B
Diuen que el futbol fa molt voltes. El seu retorn al Lleida n’és la demostració...
Sí, és així, el futbol fa moltes voltes. Però et puc assegurar que hi havia alguna cosa en mi que em deia que tard o d’hora tornaria. No sé dir per què. Van ser quatre anys molt bons, malgrat que el final no va ser el desitjat per la meua part. Però hi havia una cosa allà no resolta, sabia que havia de tornar per intentar fer el que no vaig poder aconseguir com a jugador.
Quina decisió li va costar més, deixar el futbol o acceptar aquesta oferta?
Va ser tot tan ràpid que no em va donar temps ni a plantejar-m’ho. És una evidència que per a mi deixar el futbol no ha sigut gens fàcil. Però quan deixes el futbol i et trobes una cosa com aquesta, un projecte com ser entrenador del Lleida, la retirada és molt dolça. No vaig tenir temps ni a pensar que abandonaràs els terrenys de joc, perquè continuo estant-hi, encara que sigui d’una altra manera. Diguem que la retirada sempre és trista per a un futbolista, però una retirada així és molt dolça. Quan em va arribar aquesta opció i sabent l’estat físic en què em trobava, era el moment idoni per fer aquest pas.
Vostè tenia clar que volia ser entrenador, però no sé si es va imaginar debutar a Segona B i amb el Lleida Esportiu...
Realment un es pot imaginar moltes coses i sí, m’havia plantejat moltes vegades començar en un projecte així, per què no? És veritat que és un repte difícil i sóc conscient de la dificultat. Possiblement algú pot pensar que és millor començar amb alguna cosa menys ambiciosa i anar creixent, però al final jo sóc dels que pensen que cal ser valent i realment em sento preparat per a una cosa així. Per què hauria de dir que no? I jo realment no en tinc dubtes, després s’ha de veure... Podré estar més o menys encertat i el temps em donarà o no la raó. Sóc una persona molt inquieta des de sempre, amb 22 anys vaig tenir una lesió i vaig passar-me dos anys i mig aturat. Vaig estar a punt de retirar-me del futbol i des d’aquell moment jo ja pensava que volia continuar vinculada al futbol i aquell mateix any a Pamplona em vaig treure el nivell u d’entrenador.
No li va fer vertigen?
Em va donar responsabilitat. Les coses les tinc clares, però una vegada que ja és oficial i ho tens assumit no sé si anomenar-lo vertigen, però sí que la motxilla es carrega de molta responsabilitat. Reps afecte de molta gent, per al club pot ser una aposta arriscada triar una persona jove i tot això jo espero tornar-l’hi amb coses bones. No puc decebre-us i això sí que és una pressió, però m’ho prenc com a responsabilitat.
Per al millor i per al pitjor sap on es fica...
Sí, conec perfectament la ciutat, el club, l’entorn... Són les coses positives que hi ha, em puc imaginar les que no són tan positives, però és que el Lleida, per damunt de tot, és un club que a nivell de Segona B és top de la categoria. I ens ho hem guanyat tots aquests anys de play-off, el club ha crescut i evidentment que hi ha coses a millorar, com a tots els clubs. Si veus com estava el club quan hi vaig entrar com a jugador a com està ara, ha millorat moltíssim. Evidentment sé on vaig i això al final per a mi és un pas... Aquesta estació ja no he de fer-la com si vingués nou. Això ja ho tinc.
Veure la rebuda que ha tingut, li ratifica que ha pres la decisió correcta?
Això t’ho diré en uns mesos, al maig [riu]. Però ara mateix sí que n’estic convençut. Sóc molt optimista. Com a jugador m’ha tocat viure coses molt desagradables i l’optimisme que sempre he tingut per afrontar tot el que m’he tocat és el que m’ha portat a tirar endavant. Que hi haurà moments durs? Doncs esclar! L’any de l’Imanol, que no vam pujar per un penal a Sevilla, a l’octubre estàvem en promoció de descens... Hi haurà moments fotuts i ho assumeixo. Però jo ho afronto tot a la vida amb molt optimisme i el temps dirà si el que he fet ha estat encertat o no. No tinc una bola de vidre. En futbol dos més dos no són quatre, però jo sóc optimista.
Vostè té caràcter però no és el mateix ser al camp que a la banqueta...
Sí, totalment d’acord. Ja vaig dir que entenc aquesta gent que pugui dubtar. Per a mi entrenar és liderar. Pel que jo vaig sentir i vaig viure com a jugador, un bon entrenador és el que ha liderat, el que ha gestionat un grup de persones. Per a mi el més important, per sobre de com es juga, és liderar i gestionar un vestidor de la millor manera possible. Evidentment jo tinc un patró de joc que vull intentar transmetre al futbolista, però si jo no aconsegueixo un bon vestidor, gestionar-lo bé i liderar-lo, imprimir-li caràcter, no podré ser entrenador. És així. Però jo crec que tinc la capacitat per transmetre això. Si no, no hauria fet aquest pas.
Li exigiran el ‘play-off’...
Sí. L’important és que també la gent n’aprengui. Quan era jugador en quatre anys vam fer tres play-offs. La gent es va malacostumar i ho veia com a una cosa normal. Fer play-off és dificilíssim. Jo m’he tirat 16 anys com a futbolista i he jugat cinc play-offs. I això és un èxit terrible, perquè a jugar cinc play-offs tampoc n’hi ha tants i jo he tingut aquesta sort. Però això vol dir que durant onze anys he tingut fracassos. La gent ha d’entendre que és complicat, que no és tan senzill. Ara bé, amb això no vull llançar pilotes fora. L’exigència del Lleida Esportiu sempre ha de ser aspirar a dalt de tot, és així. Però des de la responsabilitat s’ha de saber que no podem donar un missatge que el play-off és una cosa que està pràcticament assegurada, perquè no és així.
Vostè sempre ha tingut una bona relació amb l’afició. L’ha sorprès l’allunyament que hi ha hagut entre grada i equip?
D’una banda sí, però de l’altra no. Entenc que l’aficionat, quan no obté resultats, es refreda més. És normal. Ja vaig dir que l’afició de Lleida amb molt poc et dóna molt. L’afició de Lleida és lleial, bona, però si un any no li dónes alegria, un altre any tampoc, al final es refreden. Intentarem que es desperti aquesta il·lusió. No concebo l’èxit sense la unió entre l’afició i l’equip. És impossible. Però també a l’afició cal donar-li motius perquè s’il·lusioni, no podem demanar-li que s’il·lusioni a canvi de res.