El Lleida guanya en l'última acció del partit al camp de l'Olot amb un heroi inesperat

Fa sis dies, Álex Felip no entrava en els plans del Lleida de Molo. El centrecampista va ser l’últim a sumar-se a l’equip i, ahir, va donar tota una lliçó de vida. El treball sempre té una recompensa que, de vegades, pot agafar el caire de miracle. Felip va entrar en la convocatòria, va saltar al camp a falta de vint-i-cinc minuts per al final i es va vestir d’heroi per donar els tres punts al Lleida en el minut 94 davant de l’Olot (0-1), en un partit molt igualat i que semblava encaminat a l’empat.

El Lleida va poder rescabalar-se de la derrota a casa davant de la Nucia firmant la segona victòria aquesta temporada i a domicili. Ningú esperava un cop d’efecte així i, de fet, els de Molo van patir durant tot el temps afegit per mantenir l’empat i assegurar el punt en un dels estadis més difícils de puntuar.

El tècnic d’Almeria va aprendre la lliçó de la setmana passada i va canviar de tàctica, introduint una línia més per millorar les transicions cap a la davantera. Això li va fer sacrificar Eder i apostar per un sol punta, Raúl, per donar més protagonisme a la zona ampla a Adri León, que va excel·lir en la seua funció com a pivot defensiu i va ser, sens dubte, el millor jugador del duel.

El Lleida va anar de menys a més. Al principi li va costar entrar en el matx, acumulant imprecisions i pèrdues de pilota que li van costar algun ensurt. El primer va ser en el minut 7, en una falta penjada a l’àrea per Héctor Simón que va rematar Aspar amb una intervenció providencial de Pau Torres, que va evitar així el gol local. El meta de Capellades va tenir una segona oportunitat de lluir-se al 19, després d’una internada de Chavarria que va acabar amb una passada enrere que, rasa, va dirigir Kilian a porta.

Prop de la mitja hora, el Lleida va començar a espolsar-se la son i va tenir el primer acostament a les botes de José Ruiz, que va provar fortuna des de lluny amb un xut que va sortir fregant el travesser. Jugadors que fins llavors no havien estat encertats, com Abel o Liberto, van començar a agafar el ritme i a fer una sensació de creixement que va tenir continuïtat després del descans.

Els de Molo es van apropiar del partit i van fer el pas endavant que els faltava. El perill va començar a arribar a pilota aturada, amb què el Lleida va començar a posar setge a la porteria de Ballesté. Liberto va ser l’autor de la primera rematada entre els tres pals i, en el minut 56, Abel ho va intentar de falta directa.

El millor del domini lleidatà va ser, per damunt de tot, curtcircuitar l’estil de joc de l’Olot, caracteritzat per la circulació de la pilota per sota. Les forces van tornar a anivellar-se amb el pas dels minuts i, en els compassos finals, va tocar patir. L’acció més clara va arribar en el 93. Xumetra va tirar a porteria des de la dreta i el xut es va enverinar en la seua trajectòria i va tocar al travesser.

El previsible era l’empat i, de fet, també el més just després del vist sobre el terreny de joc. Però llavors va succeir el miracle. En l’última jugada, una paret entre Joanet i Álex Felip la va rematar aquest amb l’esquerra ajustada a la base del pal. Va aparèixer la força i l’esperit de qui mai ha deixat de creure i l’equip se’n va encomanar. Tres punts i tota una lliçó de vida.