Messi dicta sentència

De nou Leo Messi. L’astre argentí va sorgir al rescat del Barça per doblegar l’Atlètic de Madrid i tornar-lo al liderat al Wanda Metropolitano, escenari d’un duel competit que va resoldre el de sempre amb la indispensable col·laboració abans de Ter Stegen. De les parades del porter alemany en el primer temps al gol definitiu, un més, de l’argentí, el factor que va desbordar un combat intens, que podria haver guanyat qualsevol, però que va guanyar Messi, amb una paret amb Luis Suárez i un precís cop amb l’esquerra, de manual, que va ser inabastable per a Jan Oblak quan el xoc apuntava al 0-0.

Trenta gols ja ha marcat el 10 blaugrana a l’Atlètic, que s’allunya de la Lliga en el partit en el qual havia reconstruït una versió més que reconeixible, conscient que no hi havia marge per al conformisme. El va pressionar al Barça la sortida de la pilota, l’hi va prendre amb certa pressa en unes quantes ocasions i li va proposar un jeroglífic inicial que l’equip blaugrana no va aconseguir controlar. Aleshores, amb Junior desbordat per l’esquerra, el Barça havia sobreviscut entre el pal i, una altra vegada, Ter Stegen. El pal va repel·lir la primera ocasió, en una centrada de Mario Hermoso que va prendre camí de la porteria pel rebuig fallit de Junior, i a la segona, el porter va sorgir amb una altra parada increïble amb el taló quan la rematada també d’Hermoso semblava gol.

Va ser crucial per sostenir el Barça en un moment més que compromès, del qual va sortir de sobte, gairebé sense intuir-ho, en una acció que Rakitic podria haver marcat. Va ser un punt d’inflexió. Ja no es va sentir l’Atlètic tan precís amb el seu pla. Ni tàcticament ni ofensivament. I el Barça va recuperar una mica de la seua figura amb la possessió, però també amb la profunditat, de les aparicions de Messi i del retrobament amb la rematada: Luis Suárez va voleiar fora primer i Piqué va rematar de cap al travesser després. I entremig, Ter Stegen el va salvar una altra vegada, a un cop de cap de Morata. La seua intervenció, de nou decisiva, va reafirmar uns reflexos a l’abast de molt pocs, de gairebé ningú, quan el partit era un vaivé sense cap certesa i quan Griezmann, esbroncat cada vegada que contactava amb la pilota, passava inadvertit.

A la segona meitat, la possessió i les ocasions, encara esporàdiques, eren del Barça; i la resistència, de l’Atlètic, ja més incrustat a darrere. Ho va intentar Messi i el va parar Oblak, amb més conflictes dels que li proposava el tret de l’argentí. També va atallar un contraatac de l’uruguaià.

Més exposat l’Atlètic i més ofensiu el Barcelona, el matx havia canviat. Simeone va recórrer a Vitolo, però va reemplaçar Joao Félix, quan el partit i la groga de Correa pressuposaven una altra elecció. El tècnic va rebre xiulets del públic, que va esclatar de veritat quan Mateu Lahoz va entendre que una falta de Piqué amb pinta de groga –ja en tenia una– no mereixia tal sanció. Després, potser, va compensar quan no va amonestar Vitolo per una entrada sobre el blaugrana, que va haver de deixar el camp lesionat. Encara quedava un quart d’hora. Un món en un partit que podia guanyar qualsevol. Ho va demostrar de nou amb una altra ocasió de Morata, a punt de l’1-0, quan ja tot es movia al límit d’un error o d’un encert. I no hi ha ningú que encerti més al futbol mundial que Messi, que va connectar amb Luis Suárez a la paret i va definir el xoc, com tantes i tantes vegades. És el líder del Barça i de la Lliga.