L'ICG Lleida perd contra un Oviedo que va arribar amb només 5 jugadors del primer equip i 2 júniors

Deplorable, demencial, vergonyós i algun qualificatiu més es podria utilitzar per explicar l’espectacle que ahir va oferir l’ICG Força Lleida davant d’un Oviedo que arribava al Barris Nord sota mínims, amb els únics cinc jugadors del primer equip disponibles i dos del planter del seu equip EBA, ja que les dos últimes incorporacions (Jorge Sanz i David Geks) no estaven inscrites en el moment en què s’havia de disputar inicialment el partit i la resta estaven lesionats.

Però ni amb aquest avantatge, molt clar, va saber guanyar ahir un equip que, des de fa setmanes, navega clarament a la deriva, dins i fora de la pista. La derrota, vergonyant, no pel marcador, 83-89, sinó pels condicionants del partit i per la necessitat de victòria, deixa l’ICG Lleida tocadíssim i empatat a triomfs amb la zona de descens, a l’encaixar la sisena derrota consecutiva.

Va aixecar els 17 punts que tenia de desavantatge a l’inici del segon quart però li va faltar continuïtat

L’arrancada de partit ja va fer presagiar el pitjor i, venint d’on venia, no era gens sorprenent. I és que l’Oviedo, amb quatre del primer equip i un júnior al quintet inicial, va passar literalment per sobre d’un equip inoperant i mancat de tot. Va sortir sense intensitat, i això que la victòria valia el seu pes en or, i després la por es va apoderar dels jugadors. Això es va traduir en una sagnia en el marcador que Jorge Serna va intentar parar quan faltaven una mica més de tres minuts per tancar el primer acte. Llavors l’Oviedo estava gairebé doblant els de negre (13-24), amb un Reyes infal·lible en el triple.

Ja se sentien els primers xiulets de l’afició, la poca que es va atansar ahir fins al Barris Nord. Però ni així va reaccionar. Va continuar ensopit, com si el partit no anés amb ell. Les rotacions tampoc van ajudar a tombar la situació, que va arribar a ser alarmant tot just començar el segon assalt. Triple de Reyes, el tercer de la nit, i l’avantatge que es dispara fins als 17 punts (17-34). Pitjor impossible, i amb l’agreujant que el rival jugava en clara inferioritat.

Per sort, va aparèixer Stutz, el comodí de Serna, per aturar la sagnia (21-34), però el joc dels lleidatans no millorava. La situació va començar a agafar un altre aire quan els d’Oviedo, mancats de rotacions, van començar a acusar el desgast. L’efectivitat va descendir i les pèrdues van augmentar, mentre que el Lleida, una mica més intens, hi va posar la resta. Els triples de Sans i Lafuente i el domini de Shaquille, que va començar a rebre pilotes sota el cèrcol, van situar els de negre a tan sols dos punts al descans (44-46), una cosa gairebé impensable després del nefast primer quart que s’havien marcat.

Semblava que el pitjor havia passat, i més quan la sortida del tercer quart va ser colossal, amb dos triples seguits de Sierra i Feliu que capgiraven el marcador (50-46). Però allà va tornar a desconnectar-se l’equip amb un defalliment considerable. El del planter de l’Oviedo Alejandro Rodríguez va deixar blancs els de negre amb dos triples consecutius. Va llançar sol, amb el defensor a dos metres, massa avantatge fins i tot per a un inexpert en la categoria. L’Oviedo, malgrat el desgast descomunal que estava fent, no únicament aguantava el tipus sinó que va aconseguir completar un parcial de 0-11 que va tornar a posar contra les cordes el Força Lleida. Però de nou va salvar la situació gràcies a la inspiració de Stutz, per variar i, sobretot, de Santa Ana, que amb un triple, dos penetracions valentes consecutives i una assistència al seu compatriota van tornar a deixar el desavantatge a la mínima expressió (64-65) abans d’afrontar l’últim assalt.

L’ICG Lleida jugava a ràfegues, si és que se li’n pot dir jugar, davant d’un rival que sobrevivia per punt d’honor i orgull, precisament el que els va faltar ahir als de Jorge Serna, que així ho van demostrar en un patètic últim quart.

Va pesar la pressió, i molt, aquella que el tècnic diu que no nota, però que els seus jugadors sí que la van notar, i molt. Va ser un voler i no poder. Un cúmul de males decisions, producte dels nervis i la precipitació, que va acabar per sentenciar l’ICG a una derrota, la vuitena de la temporada i sisena consecutiva, que el deixa al caire de la zona de descens i amb un futur certament negre.