L'exjugador de bàsquet i agent de la Urbana Berni Tamames torna a Lleida després d'un mes ingressat a Barcelona

Després d’un mes ingressat a Barcelona a causa del coronavirus, l’exjugador de bàsquet i actualment agent de la Guàrdia Urbana, Berni Tamames, va tornar ahir a Lleida, on continuarà, ja al seu domicili, la recuperació. “Ara he de descansar i recuperar capacitat pulmonar”, explicava. “Em canso de seguida, em costa fer un esforç... He d’agafar fons, però estic bé i puc fer vida com qualsevol persona”, explica mentre recorda que “fa un mes just que em van enviar a Barcelona. Vaig estar nou dies a l’UCI, després vaig passar a planta i els últims 14 dies he estat fent la quarantena en un hotel medicalitzat”. Ahir va tornar en AVE i ja va poder trobar-se amb els seus fills, Joan i Mireia.

Berni es mostra agraït per totes les mostres de suport i afecte que ha rebut en tot aquest temps, inclòs un vídeo que li van enviar excompanys seus. “Va ser impressionant i molt emotiu. Acabava de sortir de l’UCI i em va emocionar molt veure la reacció de la gent. Veure que de tants àmbits t’han recordat t’ajuda molt i et reconforta”, afegeix.

“Superar un tràngol així de difícil et fa veure com de vulnerable ets i apreciar el que de veritat val a la vida”, comenta. “Haver fet esport m’ha donat un plus de força per superar les dificultats. M’ho vaig prendre com un partit que calia guanyar.”

Berni recorda que va començar a trobar-se malament el cap de setmana del 7 i 8 de març. “Vaig anar al metge i em va dir que em quedés a casa i prengués paracetamol. La febre em pujava i em baixava i no em passava. Vaig estar així nou o deu dies, per la qual cosa vaig trucar al 061 per explicar-los el meu cas”, afegeix. “Em deien que seguís a casa, que amb 46 anys no era perfil de risc. No em remetia i llavors vaig començar a tenir marejos i vòmits, així que vaig tornar al metge i de seguida em van enviar en ambulància a l’Arnau, vaig passar a l’UCI i d’allà em van portar directe a l’UCI del Vall d’Hebron.”

Explica que “els dos o tres primers dies vaig estar sedat, per la qual cosa no em vaig assabentar de res. I després, al despertar-me, vaig començar a saber que la gent s’havia espantat”. Assenyala que el que pitjor va portar, després de despertar-se, va ser la impossibilitat de comunicar-se amb la família. “Havia sortit de Lleida amb el que duia posat, no podia tenir el mòbil, per la qual cosa no podia parlar amb ningú. Informaven una de les meues germanes, sabien que jo estava bé, però estava preocupat perquè no sabia com estaven ells.”