Primera condemna per partits manipulats al futbol espanyol

L’Audiència de Navarra va establir el primer precedent sobre la compra de partits i primes a tercers en el futbol espanyol. La secció segona va notificar ahir la condemna a nou dels onze imputats en el cas Osasuna a penes d’entre vuit i un any de presó, en una causa que va asseure al banc dels acusats la directiva del club navarrès entre el 2012 i el 2014 i tres jugadors del Betis: Xavier Torres, Antonio Amaya i el futbolista lleidatà Jordi Figueras, aquest últim absolt a la darrera jornada del procediment, el 28 de febrer.

A més dels delictes d’apropiació indeguda i falsedat comptable que s’atribueixen a la directiva, que va sostreure 2,34 milions de les arques del club per al seu propi benefici, el tribunal creu provat que l’Osasuna va pagar al Betis perquè vencés el Valladolid a la penúltima jornada de la campanya 2012-13 de Primera i es deixés guanyar a l’últim partit a Pamplona, un arranjament pel qual l’entitat navarresa va pagar 650.000 euros als futbolistes. La sentència recull que Torres i Amaya van pactar amb els directius de l’Osasuna després de dos reunions, una a Madrid i una altra a Sevilla. Per això, se’ls condemna per un delicte de corrupció esportiva.

La pena més alta, de vuit anys i vuit mesos, és per a l’exgerent del club navarrès Ángel Vizcay, origen del cas després de confessar el 2015 davant de la Lliga, motiu pel qual se li aplica l’atenuant analògic de confessió en la part de corrupció esportiva. Per la seua part, Amaya i Torres han estat condemnats a un any de presó, una multa de 900.000 euros i la inhabilitació per jugar professionalment durant dos anys. La interlocutòria determina la naturalesa delictiva de les primes a tercers, incentius que, segons el tribunal, “influeixen en la competició”. La sentència argumenta que l’oferiment de beneficis per guanyar un partit busca un avantatge propi, però a més produeix una sèrie d’efectes concatenats com el perjudici d’altres clubs i perjudicis econòmics derivats d’apostes o quinieles. La resolució recorda que l’obligació de l’esportista no es refereix simplement a “sortir a guanyar” sinó a assegurar que el resultat sigui a les “normes prèvies mútuament conegudes i acceptades, sense condicionants externs no inclosos en les regles que regeixen la corresponent disciplina esportiva”, segons el tribunal.