“M'hauria agradat acomiadar-me jugant”

“He decidit posar punt final a la meua carrera esportiva. Estic trist però content d’haver-ho fet al meu club, a casa i al costat de la gent que estimo.” Amb aquestes paraules oficialitzava ahir Lluís Tomàs la seua retirada de l’hoquei patins, una notícia que ja va avançar SEGRE fa setmanes. Ho va fer acompanyat pels seus, companys, cos tècnic i directiva, en un acte molt emotiu a la pista annexa a l’Onze de Setembre i en el qual no va poder contenir les llàgrimes, sobretot quan va recordar el seu pare, el gran culpable que es dediqués a aquest esport, i al referir-se a la seua esposa i al seu germà i company Andreu. “Si alguna cosa fa més especial tot el que he pogut aconseguir és haver-ho fet al costat del meu germà bessó, amb el qual he gaudit cada moment i amb qui, sobretot, he pogut recordar la persona que sempre ens ha acompanyat i ha fet possible que avui estigui aquí, el meu pare”, va dir visiblement emocionat.

“Si faig una mirada enrere, i és tan enrere que potser justifica aquest moment, recordo quan vaig començar amb 5 anys a jugar a hoquei a Tremp. No diré el tòpic que l’esport m’ho ha donat tot, però sí que estem en un equilibri. Jo li he donat molt i ell m’ha tornat moltíssim”, va apuntar Lluís, que el 6 de juliol complirà 34 anys, 28 dels quals els ha passat sobre uns patins i tretze enrolat al Llista, en dos etapes diferents.

Va recordar que la seua decisió de posar-se sota els pals d’una porteria va ser anecdòtica. “Dels que començàvem llavors un havia de posar-se de porter i em va tocar a mi. No sé si perquè era el més grassonet o el que patinava pitjor. Aquí va començar la meua història a l’hoquei”, va dir. Va fer un repàs de la seua trajectòria. Del Tremp va passar al Llista quan va venir a Lleida a cursar els estudis de batxillerat i va emigrar a Barcelona en la seua etapa universitària. Allà va jugar dos anys a l’Horta i dos més a l’Andorra. “Una situació esperpèntica i difícil d’entendre vivint a Barcelona”, va reconèixer. Després, Joan Carles se’l va emportar a l’Igualada, on la seua vida va canviar per complet. “Allà vaig madurar com a esportista. Van ser dos anys en els quals, sense jugar, més vaig aprendre per ser porter d’hoquei. És la ciutat on visc i on gràcies al món de l’hoquei vaig conèixer la que avui és la meua dona i la mare dels meus dos fills”, va dir amb la veu entretallada.

Després d’un any al Cerdanyola va tornar al Llista, la temporada 2009-2010, “la pitjor de la meua vida esportiva”, assegura amb rotunditat. “Ens vam reunir a l’agost [del 2009] l’Enric [Duch], l’Albert [Folguera], l’Andreu [Tomàs] i jo per decidir si continuàvem o deixàvem caure el club amb més història de la ciutat. Va ser un any extremament complicat perquè sabíem que, si baixàvem, el club desapareixia. Per sort vam aconseguir salvar-nos”, va recordar. Després del tortuós retorn, Lluís va parlar de l’etapa més recent i exitosa de l’entitat. “En els últims anys el club ha fet un canvi de xip, de mentalitat, i s’ha fet el que era impossible, guanyar dos anys seguits la Copa CERS”, apunta. Va ser després de conquerir el ceptre europeu la temporada 2018-2019 quan es va plantejar penjar els patins, però “per l’amor que li tinc al club”, va dir, va ajornar la decisió. “És el final de la meua etapa esportiva i ho faig al club que estimo i en el moment que sento que és més oportú. M’hauria agradat acomiadar-me jugant, però la situació és la que és. El que tenia clar, independentment del que ha passat, és que aquest era l’últim any”, va dir Lluís, que descarta, en un 99 per cent, ser entrenador. “Tinc un caràcter massa temperamental”, reconeix.

El club li retirarà la samarreta i li farà un homenatge El Llista li retrà un homenatge a l’inici de la temporada vinent, amb la retirada de la seua samarreta amb el 10 inclosa. El president, Enric Duch, li va obrir la porta perquè en un futur es reincorpori al club per desenvolupar altres funcions.