SEGRE

FUTBOL ENTREVISTA

Joan Capdevila: «Va ser una sort ser-hi»

Joan Capdevila. El futbolista de Tàrrega va formar part de l'històric equip que fa 10 anys va guanyar el Mundial de Sud-àfrica, el primer d'Espanya, i no oblida la rebuda que li va tributar la seua ciutat

Joan Capdevila, divendres passat a Tàrrega, acompanyat del seu fill Gerard, també futbolista.

Joan Capdevila, divendres passat a Tàrrega, acompanyat del seu fill Gerard, també futbolista.FRANCESC GASULL

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Quin és el primer record que li ha passat pel cap als deu anys de guanyar el Mundial?

Són molts... però sens dubte quan veus la Copa per primera vegada. És un record inoblidable. És una cosa que has vist des de petit, quan veia Mundials per la tele i de sobte ets allà. És impactant i emocionant. La Copa del Món és el que més em va impressionar. Deu anys ja, qui ho havia de dir. Sembla que va ser ahir. Va ser un gran mèrit que Espanya guanyés el primer Mundial de la seua història.

Vostè és plata olímpica i campió de l’Eurocopa. Ser campió del món canvia la vida?

Quan ets campió del món has arribat al cim. No hi ha res més que això. Com a aspiració, és el màxim que pots aconseguir, perquè pots guanyar lligues, Champions, Eurocopes, però guanyar el Mundial és tocar el sostre. Et canvia la vida, però perquè va ser el primer mundial per a Espanya. Va ser emocionant el reconeixement de la gent, l’alegria... però això només és un èxit esportiu. Està molt bé però la vida segueix i tens moltes coses a fer.

La rebuda que li van fer a Tàrrega també va ser històrica...

Sí... el més gratificant de tot. Ara que han passat els anys i estic retirat, jo que sempre he estat molt vinculat a Tàrrega, posar el nom de la ciutat a nivell mundial és gratificant per a un esportista de Tàrrega, com també ho han fet Pierre Oriola o Jaume Vilamajó en ciclisme... Hi ha hagut una bona ratxa d’esportistes i algun més que se m’oblida... No està malament per a una ciutat de 17.000 habitants. Va ser molt bonic representar els targarins al Mundial. I la rebuda va ser espectacular.

Un equip i una situació irrepetibles...

No ho sé. Vam guanyar el Mundial, però vam perdre el primer partit. Va ser molt complicat. Teníem una bona generació, ja havíem guanyat l’Eurocopa dos anys abans, comptàvem amb la base i els èxits arriben a força de tenir un bon grup. Érem vint-i-tres tipus, companys extraordinaris que érem família i amics, tot alhora... El grup va ser la clau. I, posteriorment, en els moments puntuals vam tenir aquella sort que altres generacions no van tenir: el penal que va fallar Paraguai, la parada que va fer Iker a la final... la línia que separa l’èxit i el fracàs és molt fina.

Esmenta molt la sort. Va titular així el llibre en el qual explica la seua carrera. Però fa falta més...

Sí, sí. No tot és sort, si no malament aniríem. És cert que en moments puntuals la necessites. Però has de tenir un treball darrere, molts anys de sacrificis i dedicació. En l’alta competició ningú et regala res, si vols aconseguir alguna cosa has de treballar molt. Sí que en moments puntuals la sort té un paper, però no és fonamental. Hi ha d’haver feina a darrere. Tots els que érem allà era per mèrits propis.

Van començar perdent contra Suïssa. Les crítiques els van fer més forts?

No, perquè allà estàvem més aïllats. El 2010 les xarxes socials no eren el que són ara, no hi havia Twitter, ni Instagram... no hi havia ni WhatsApp! Sí que t’arribaven les crítiques normals de quan perds un partit, però teníem clar que aquest partit, de deu en perdíem un. I va ser aquell dia. L’equip va jugar bé. Així que ens vam veure amb forces de tirar endavant. Evidentment vam perdre tot el crèdit, perquè havíem de guanyar els sis partits que quedaven. Val més perdre el primer partit que l’últim. Vam entendre que si estàvem units i tiràvem endavant tots a l’una podríem arribar lluny. I així va ser.

El partit més complicat?

Crec que contra Paraguai, superar la barrera de quarts de final. En teoria Paraguai era una selecció inferior, però va ser el que ens ho va posar més difícil. O feies història i arribaves a semifinals o un fracàs més d’Espanya. La línia és molt curta.. Si Paraguai ens elimina hauria estat un fracàs. Érem a 90 minuts de fer una cosa gran. Contra Alemanya va ser el millor partit que vam fer, vam sortir sense res a perdre, i la final és un partit diferent. Vam patir, però guanyant o perdent, hi érem, era la final.

Es veu moltes vegades al Soccer City?

(Riu) La nostàlgia sempre hi és... de tant en tant veig a casa la Copa i penses, sí, és veritat. Tampoc hi penso gaire. De fet, durant aquest confinament he vist la final per primera vegada. No sigui el cas que Iniesta falli el gol (riu)... M’agrada més veure les celebracions que el partit per si mateix.

Hi ha temps per assaborir-lo, un èxit així?

Esclar que sí! El que sí que és veritat és que tot passa molt de pressa. Quan va acabar la final vam anar directament l’aeroport, pràcticament sense poder celebrar-ho, perquè teníem dotze hores de vol fins a Madrid, després va ser la rebuda espectacular a Madrid. Allà ho vam celebrar tots amb la família i l’endemà, després de dos nits sense dormir gaire, em trobo la gran sorpresa de Tàrrega, cosa que no m’esperava. Van ser tres dies en què tot va passar molt ràpid, veus tota la gent contenta, amb ganes de felicitar-te, va ser impressionant la rebuda de tanta gent...

Què se sent al formar part de la història del futbol espanyol?

No ho sé. Només som vint-i-tres els futbolistes que hem guanyat un Mundial (riu). Doncs és un privilegi. A la final, dels onze, tots eren del Barça o del Madrid, menys jo, que era al Vila-real. És complicat, és molt difícil. Em va tocar viure-ho a mi i de vegades encara m’ho pregunto, quina sort poder ser-hi, en aquell onze. Si el destí o les circumstàncies ho van decidir així, jo encantat.

Llàstima que el desè aniversari hagi coincidit amb el coronavirus.

Sí, evidentment. Són circumstàncies que passen, inesperades, però jo animo la gent, que en siguin conscients, que això és un tema molt delicat, que ja hi ha hagut massa morts i que entre tots posem consciència individual, perquè depèn de nosaltres que s’allargui més o menys. És com un equip de futbol, si estem units tot és més fàcil. Si guanyem el Mundial, podem guanyar el coronavirus, no?

Es va acostumar al so de les vuvuzeles?

En tinc una a casa, que els vaig portar de record als meus pares, i cada vegada que la veig em ve mala llet (riu una altra vegada). Va ser diferent. Jo no ho havia vist mai, el so de les vuvuzeles era impressionant. Jo crec que a l’estadi les posaven per megafonia perquè sonessin encara més fort.

tracking