Saúl Craviotto: «Em vaig arribar a desmotivar una mica»

Medallista olímpic (dos ors, una plata i un bronze) després de participar en quatre Jocs Olímpics, agent de policia, cuiner per afició (va guanyar una edició del concurs MasterChef Celebrity) i amant de les causes justes (és ambaixador de Mans Unides i ha viatjat diverses vegades a l’Àfrica), el lleidatà Saúl Craviotto (Lleida, 3-11-1984) ha estat uns dies a la seua terra natal, entre Lleida ciutat i Sant Llorenç de Montgai on es va iniciar en el piragüisme de la mà del seu pare Manuel. A causa de la pandèmia, feia vuit mesos que no veia els seus pares, les seues germanes i els seus nebots. Mai no havia estat tant de temps sense abraçar els seus. “Sóc molt feliç perquè és casa meua, la meua llar”, diu un asturianu d’adopció, ja que a Astúries, on l’adoren, ha passat la major part de la seua vida i d’allà són la seua dona Celia i les dos filles que tenen en comú, Valentina i Alejandra.

Com es reconstrueix un campió olímpic després d’estar un any sense competir i a causa d’unes circumstàncies tan especials?

Ha estat un any molt estrany, amb alts i baixos emocionals, físics... vaig arribar a estar desmotivat en algun moment. Com dic ha estat molt difícil entrenar-me però, per fi, hem posat punt final a aquesta temporada. Al setembre ja torno a preparar-me amb vista a Tòquio i una altra vegada tornarà aquesta motivació.

Ni tan sols els Europeus, cancel·lats després d’estar previstos a l’octubre a Romania, es podran disputar. Hauria estat un mal menor per acabar la temporada amb una competició de nivell.

La veritat és que no teníem gaires esperances que es disputessin l’Europeu ni la Copa del Món. Ara es tracta de resetejar el cap, de pensar en la pròxima temporada perquè aquesta ha estat molt matussera esperant competicions que no han arribat i fent pics d’entrenament que després no ens han portat a res.

L’atípica preparació d’aquest any, al no haver-hi competicions ni objectius, pot repercutir en la temporada vinent?

Bé, encara que era difícil la situació, hem seguit el ritme previst, fent molta canya en els entrenaments i hem fet carreres als entrenaments que han estat brutals. El més dur ha estat lluitar amb el cap perquè estava patint sense saber per quin objectiu o per a quina prova competiria. Això és molt difícil de portar. Però físicament hem pressionat i treballat el que tocava. El que no sé és si es notarà estar tot un any sense competir perquè no experimentes aquesta sensació de nervis que et genera la competició. Tinc curiositat per saber com em sentiré quan torni a estar a la línia de sortida. Per a un esportista és vital la competició, volem competir, és el que ens enganxa.

Em deia pocs mesos abans de Tòquio 2020 que encara no havia posat data a la seua retirada. Pensa igual?

Evidentment, amb 35 anys la llum al final del túnel ja la començo a veure. No enganyaré ningú. No em queden tres Jocs Olímpics. El que no sé és si acabaré després de Tòquio o tres anys després als Jocs de París. Que el final és a prop és cert però estic superorgullós de la meua carrera. Encara que em retirés avui i no anés a Tòquio, veure que tinc quatre medalles olímpiques és una cosa que no m’hagués cregut mai. Sempre dic que la meua carrera esportiva ha estat viure un somni. Ara m’il·lusiona el pròxim somni que és Tòquio i quan aquesta competició passi, depenent de com hagi anat tot i les ganes que tingui d’aguantar tres anys més, decidiré si em retiro. Però ara mateix no m’atreveixo a dir-ho. M’agrada el que faig, sóc un privilegiat i físicament em respecten les lesions, em trobo bé, les marques de temps que estic fent són molt bones i de cap mantinc la il·lusió.

És tan polifacètic que no sé si té pensat quan es retiri continuar vinculat al piragüisme, per exemple com a entrenador.

Encara penso com a esportista en actiu i el que em ronda pel cap és competir. Però sí que és veritat que d’una forma o una altra sempre estaré vinculat al piragüisme. Veig el meu pare amb 65 anys que cada dia va a entrenar-se, que estima el piragüisme i que em va inculcar aquest esport des que era un nen i sé que continuaré amb el que és la meua passió. Tinc al cap tantes idees i molts projectes que encara no sé cap a on tirar. Hi ha projectes molt desitjables com organitzar estades o escoles de piragüisme per a nens i joves i intentar transmetre els coneixements que he adquirit en els últims vint anys. Si puc ajudar, doncs genial.