En el nom del pare

El dimecres 25 de novembre del 2020 és un dia que no oblidarà mai Toni Vicente Armengol (30-5-1999, la Seu d’Urgell). En aquesta data, Toni, fill del recordat i enyorat Emili Vicente, va debutar a Segona B amb el Lleida. I ho va fer amb el record del seu pare a la ment. “Abans de cada partit sempre el tinc present, les coses que em deia, els consells que em donava... Ho recordo i em sento orgullós”. I en un dia tan especial, té molt clar el que li hauria dit: “El que em deia sempre, que estigués tranquil, que jugués amb confiança, que m’hi esforcés tot el que pogués. Perquè el resultat no depèn de tu, però l’esforç sí i si ho has donat tot tindràs la consciència tranquil·la.”

Toni Vicente va tenir el debut perfecte perquè el Lleida va derrotar el Llagostera (1-0). “Sí, va ser un debut redó, sobretot pels tres punts i per fer-ho al Camp d’Esports, un escenari increïble”, encara que lamenta que “la llàstima és que no hi hagués públic. Hauria estat la cirereta. Però espero que aviat puguin tornar i disfrutar amb ells”, explica.

Sap que si arribar a debutar és difícil, encara ho és més tenir continuïtat, malgrat que està disposat a seguir treballant dur per veure complert el seu somni de ser professional del futbol. “Sóc conscient de les dificultats que representa tenir continuïtat. En aquesta plantilla hi ha molts jugadors amb un gran nivell i més experiència. Continuo treballant per, quan el míster ho decideixi, estar preparat.”

Toni, que estudia l’últim curs a Inefc, va començar a jugar a la Seu d’Urgell als 6 anys i en fa 9 va arribar al Lleida per incorporar-se a l’Infantil. “El meu pare em va dir que tenia l’oportunitat de jugar al Lleida i em vaig emocionar. És el club gran de la província i quan jugava contra ells eren el rival a batre. Tenia ganes de venir”, explica.

Va començar a entrenar-se amb el primer equip la passada temporada. “Hi havia alguna baixa a l’equip i em van trucar per entrenar-me. Vaig fer tot el possible per arreglar els horaris de classe, perquè entrenar-me amb un equip de Segona B era un tren que no podia deixar escapar perquè potser no tornava a passar. A poc a poc vaig anar venint més dies fins que m’hi vaig quedar.”

No va saber que seria titular fins que Molo va donar l’onze. “Ho vaig intuir en l’entrenament previ”, explica. “Va ser al vestidor quan va donar l’alineació i vaig veure que estava a l’onze. Vaig notar molta tensió però també molta alegria i orgull.” Molo va parlar amb ell abans de sortir al camp. “Em va dir que estigués tranquil, que ja havia jugat en pretemporada i havia complert que fes el que sé fer i accions fàcils”. Després del partit, “Molo estava molt content. Em va abraçar i em va felicitar”. Un gran final per a un dia inoblidable.