Pioneres del futbol

L’última vegada que Juanita Sánchez, Pepita Solé i Dolores Carreño van estar juntes va ser fa gairebé 50 anys en aquest mateix lloc. Mig segle després al trepitjar la gespa del Camp d’Esports se’ls dibuixa un somriure impossible de dissimular, perquè aquest escenari els porta records

d’una època molt bonica per a elles i en la qual, sense ser conscients d’això, van trencar una de les barreres més grans de l’esport. Van ser jugadores del primer equip femení de futbol de la demarcació i van representar la UE Lleida en el primer campionat que es va disputar a Espanya, la Copa Pernod i Radio Reloj de Radio España.

“El moment més emocionant que vaig viure aquí va ser un partit que vam jugar de nit, després que ho hagués fet el Lleida masculí”, recorda Carreño amb la pilota als peus. “Aquell partit va ser fabulós, ens van deixar els llums encesos per a nosaltres”, corrobora Sánchez. “I estava el camp ple”, afegeix Solé. Omplien el vell Camp d’Esports de principis dels setanta en un terme mitjà entre l’expectació i la curiositat.

L’equip havia nascut a la fàbrica tèxtil Confecciones Botca, de Pardinyes. Juanita Sánchez, treballadora de l’empresa i la capitana de l’equip, explica que van començar a fer puntades a la pilota al sentir parlar de la Copa Pernod: “Vam entrenar-nos una mica per veure si el futbol se’ns donava bé i vam veure que sí.”

“Abans ja fèiem atletisme i bàsquet”, afegeix Pepita Solé, la integrant més jove d’aquell equip amb 14 anys llavors. De fet, aquesta capacitat multiesportiva va provocar que en una ocasió haguessin d’ajornar un partit del campionat perquè n’havien de disputar un de bàsquet el mateix dia. Carreño recorda, així mateix, que “quan sortíem a dinar ens posàvem a jugar a pilota davant de la fàbrica fins a l’hora de tornar a treballar”.

“Per jugar la Copa Pernod, el Lleida ens va cedir el nom, el camp i la samarreta, però els pantalons i les mitges eren nostres, rojos i blancs, els del Confecciones Botca”, explica Solé. El debut de les lleidatanes al campionat va ser contra el Barça, el 8 de maig del 1971. El matx es va jugar al camp de l’Europa, l’antic Sardenya, i van sortir-ne golejades per 6-0. Van jugar Palomares a la porteria, Solé, Candel i Marisa a la defensa, Paquita i Juanita al centre del camp, i Maria, Gascón, Bobillo, Carreño i Amparo a la davantera. “A les que tenien millor toc de pilota les vaig posar de davanteres i les que tenien més força, darrere. No hi havia figures però sí moltes ganes”. Així explica Ricardo Miguel, l’encarregat d’entrenar i dirigir l’equip, com el va confeccionar. Miguel era atleta i el gerent de la fàbrica. “Vam tenir molts problemes per poder jugar al Camp d’Esports, no ens ho posaven fàcil perquè no hi havia costum de veure un equip de dones”, explica.

Malgrat tot, a la segona jornada del campionat van fer el debut com a locals. Era el 15 de maig del 1971 i van empatar 1-1 contra el Manresa, amb un primer gol d’Elena Bobillo, avui religiosa de clausura de les Carmelites Descalces.

Van completar un gran campionat i van quedar classificades a la meitat de la taula. I, a més, van exhibir el seu futbol a tota la província: a part de fer-ho al Camp d’Esports, van jugar com a locals també en localitats veïnes. Contra l’Espanyol i el Sant Cugat van jugar a Torrefarrera, contra el Sant Andreu a Agramunt, contra el Vic a Alfarràs, contra el Calella a Ponts, contra el Banyoles a Térmens i contra La Salle Premià a Binèfar.

I malgrat l’èxit que tenien entre el públic, per la novetat, Juanita Sánchez lamenta que també van haver de deixar passar en algunes ocasions comentaris masclistes: “Encara que la majoria dels espectadors ens aplaudien i animaven, alguns ens cridaven que ens en anéssim a fregar i a la cuina.” “I també ens cridaven ooolé, com als toros”, afegeix Solé.

Després del campionat, l’equip encara va jugar alguns amistosos contra clubs de molt renom, com per exemple el València, però la flama que havia pres es va apagar i fins a mitjans de la dècada següent, a Balaguer, no hi tornaria a haver cap altre equip femení de futbol a la demarcació lleidatana.

“No érem conscients que estàvem obrint una porta, érem unes nenes de quinze o setze anys, només ens ho passàvem bé”, sentencia Juanita Sánchez. Una forma de passar-ho bé que, això sí, els va comportar també alguns sacrificis: “De vegades havíem d’entrenar-nos a les cinc del matí, perquè també estudiàvem i treballàvem”, recorda Solé. De fet, la futbolista de més edat de l’equip no arribava als 20 anys. “Érem molt joves, perquè a aquesta edat ja una es casava, l’altra tenia fills...”, relata Carreño.

Sigui com sigui, elles van ser les primeres. Les pioneres van jugar sota el nom i l’escut del Lleida i, mig segle després, senten que se’ls ha oblidat i la seua història, fins avui, ha quedat en silenci: “Que no hi hagi cap referència en la història del Lleida...”, lamenta Solé. “En aquell moment, ja no li van donar cap importància”, sentencia Juanita.

“Ara, quan veig els partits de noies per la tele, em veig jugant a mi”, diu Carreño amb certa llàstima. Segurament, quan van posar els peus per primera vegada al Camp d’Esports, fa mig segle, o quan van guanyar el Barça, ni s’imaginaven que algun dia veurien altres dones jugant i en un entorn professionalitzat com el d’avui. Però no hi ha dubte que la integració de la dona en el futbol, encara amb un llarg i necessari recorregut al davant, s’ha anat aconseguint també gràcies a elles. A les pioneres. A les que van trencar la barrera. I que eren lleidatanes.

Van guanyar el Barça entrenat per Ramallets

La principal gesta que van aconseguir les pioneres de la UD Lérida-Botca va ser derrotar el Barça, entrenat per Ramallets, al Camp d’Esports en el primer partit de la segona volta. Era el 24 d’octubre del 1971. “Tenien molta tècnica i un entrenador que havia estat futbolista”, explica Juanita. I tot i així, van aconseguir guanyar-les. “Sí, perquè aquestes xavales tenien un parell de...”, recorda Ricardo Miguel. “Com que a la primera volta ens en havien fotut sis van venir confiades”, afegeix Solé. Els gols d’aquella victòria per 2-1 els van marcar Amparo Albà i Glòria Batlle.