La primera del Lleida a Primera

Ara es compleixen 70 anys del debut del Lleida a la Primera Divisió. Va passar a la temporada 50-51 després d’una gran campanya de la 49-50 en la qual, després de ser segon de grup, va aconseguir l’ascens, per primera vegada en la seua història, en una renyida promoció juntament amb el Racing de Santander, Múrcia i Alcoià (que serien repescats posteriorment). El següent ascens no s’aconseguiria fins la campanya 92-93, amb Mario Duran de president i Mané d’entrenador. En ambdues ocasions la presència lleidatana en la màxima categoria va ser efímera ja que es va acabar descendint al final de l’exercici.

Durant la temporada 50-51 Lleida era una ciutat de poca cosa més de 50.000 habitants i va celebrar com mai l’ascens amb festes i afalacs diàriament malgrat que va ser un any marcat, a més de per l’esportiu, per la carrera delictiva de Marcelino Esquer, les "carrinclonadas" de Calsiné i Barberá al ritme dels garrotines del Parrano i el Marquès de Pota i d’un tornado que va provocar important danys materials. L’arribada a Primera va provocar que es reformés de dalt a baix el Camp d’Esports amb la nova grada del Gol Nord i les millores notables en els accessos (en aquell temps el camp estava literalment als afores).

El club, en una decisió, vist ara, equivocada, va desmantellar gairebé per complet la plantilla de l’ascens, i els nous fitxatges no van quallar. La lliga, llavors de 16 equips, va començar malament amb una derrota a casa davant del Celta (2-3) i una golejada a Malaga. El Lleida, que no va sortir mai de les posicions de descens, va tancar el campionat amb una derrota al Camp d’Esports davant del Racing (2-4) que li va fer perdre la categoria amb sis victòries, un empat i 23 partits perduts, i amb un rècord encara no superat per cap un altre equip, de 136 gols encaixats. Les màximes golejades les va encaixar a Bilbao (10-0), la Corunya (10-1) i Màlaga (9-0). Això si, del primer a l’últim partit, el Camp d’Esports va col·locar sempre el cartell de "no hi ha localitats".

La mala trajectòria esportiva va fer que a meitat de temporada el tècnic de l’ascens, Emilio Vidal, fos substituït per Pirla i Lamenca i que dimitís el president, Eduard Estadella. A més el club es va hipotecar amb els fitxatges dels italians Di Paola i Del Pinto i de l’argentí Valle, que no van evitar el daltabaix en una Lliga que va guanyar l’Atlètic de Madrid amb el lleidatà Juncosa a les seues files. El més positiu de la campanya va ser el traspàs, a final de la mateixa, del jugador Antonio Gausí, una de les promeses emergents de l’entitat i que anys després seria president del club, al Reial Madrid per 150.000 pessetes de fitxa.