Lleida Esportiu, aquest any tampoc

El Lleida va malgastar ahir al Sagnier del Prat de Llobregat (1-1) la seua última carta per acabar aquesta primera fase entre els tres primers i poder lluitar per l’ascens a la Segona A, com a premi gran, i accedir a la nova Primera RFEF com a consolació. Ara, d’aquí a quinze dies, lluitarà per una plaça en l’acabada de crear categoria i en cas de no aconseguir-la seguirà a Segona B, que serà el mateix que un descens.

El més trist de tot és que amb els resultats de la jornada, els empats d’Andorra i Cornellà i la derrota de Llagostera, els de Molo, en cas de guanyar ahir, haurien depès d’ells mateixos, ja que guanyant diumenge l’Andorra al Camp d’Esports i amb públic a les grades, s’haurien assegurat la tercera posició. Ara els seus rivals seran Hèrcules, la Nucia, Llevant At. i Atzeneta, que van acabar ahir la primera fase, al costat de Badalona, Llagostera i Cornellà (encara que ja sense jugar contra ells i amb el coeficient de punts assegurats).

El Lleida ahir no va jugar bé. I malgrat que es jugava la vida en el partit, no ho va semblar.

Els de Molo, que van trobar moltíssim a faltar l’equilibri que aporta Chavero –de baixa per paternitat–, van caminar erràtics, amb poques idees en atac, incapaços de desbordar al centre del camp i encara que van aguantar bé al darrere, de nou una jugada a pilota parada els va obligar a jugar de nou contrarellotge i a l’heroica en una espècie de déjà vu que s’ha repetit en excés aquesta temporada. I encara rai que, a un minut del final –el col·legiat va decretar després cinc minuts d’afegit–, un cop de cap, en acrobàtica postura, de Fernando Cano, va evitar el daltabaix i va enviar els locals, quan ja estaven celebrant la victòria, a lluitar, en la seua nova fase, per no descendir a la Tercera Divisió.

Molo va retornar al seu clàssic 4-1-4-1, amb Fall al davant de la defensa i Nico Van Rijn, que mai no decep en les seues titularitats, com a central al costat de Simic. La resta de l’equip, l’habitual, amb Raúl González com a solitària boia davant de la fornida defensa local.

Els primers minuts, la veritat és que tot el primer temps, van ser de tempteig. El Prat, temorós i el Lleida madurant el partit i el rival.

Amb tantes precaucions no és estrany que les ocasions de gol fossin escasses. Un intent de Marc Martínez (9’) i una falta llançada per Padilla (10’) sense conseqüències, va ser l’únic destacable fins que Neeskens, el fill del qual va ser mític jugador del Barça i de la selecció holandesa, va posar a prova Pau Torres (19’) amb una bona rematada. La rèplica va anar a càrrec d’Abraham (20’) en una rematada que va sortir desviada. El Lleida tocava i tocava però sense desbordar ni precisió i el Prat, animat pel centenar d’aficionats que van poder entrar, per primer cop aquesta temporada, al Municipal de Sagnier, tampoc estava excessivament lúcid en tasques ofensives.

Pau Torres (28’) va aturar sense problemes un innocent xut de Guzmán que va tornar a tenir-la poc després, i aquest cop molt més clara, en una dura canonada (41’) que va sortir fregant el pal amb Pau Torres ja batut. El segon període va començar de manera semblant que com va concloure el primer. Partit travat, amb moltes faltes i poques coses destacables però com és sabut, a la Segona B les coses s’arreglen a pilota aturada o per petits detalls. Dit i fet. Fall va perdre una pilota al seu camp i va cometre una falta innecessària que a més li va costar la targeta.

Padilla va penjar la pilota a l’àrea i el defensa Javi Martos va saltar més que ningú, per posar la pilota lluny de l’abast de l’estirada de Pau Torres. El Lleida, que li va costar moltíssim tornar al partit, va jugar a la desesperada. I quan semblava que la derrota era inevitable, Álvaro, que ja havia tingut una clara ocasió minuts abans, va posar una pilota d’or al cap de Fernando Cano perquè empatés (1-1).