L'encaix legal de la Superlliga, tan incert com el seu futur

El futur de la Superlliga europea de futbol va trontollar aquest dimarts després de la retirada dels sis clubs anglesos que anaven a formar part de la competició, en un moviment que afegeix més elements d’incertesa a un projecte que, segons els juristes consultats per EFE, ja per si mateix compta amb un encaix legal complex.

De fet, des del primer moment, tant la UEFA, com les federacions i les lligues estatals van obrir la porta a emprendre accions judicials per frenar la implantació de la Superlliga, que té Reial Madrid, Barcelona i Atlètic de Madrid entre els seus clubs fundadors.

Segons l’experta en dret esportiu Irene Aguiar, "existeixen fonaments jurídics com per pensar que els tribunals europeus podrien fer marxa enrere a la Superlliga", ja que "anteriorment ja han reconegut que l’esport compleix una funció social i educativa que la mateixa Unió Europea (UE) es compromet a fomentar".

"El que ha vingut a dir la justícia comunitària és que l’esport té unes característiques especials, una 'especificitat’, que s’ha de tenir en compte a l’hora d’aplicar la llei. Si no estiguéssim parlant d’esport, la història seria diferent, però els clubs no són empreses a l’ús", assegura Aguiar.

En aquest sentit, exposa que "els principis d’obertura, equitat i mèrit esportiu que la UE defensa per a les seues competicions" xoquen amb el caràcter tancat de la Superlliga, on jugarien amb plaça fixa 15 dels clubs més rics d’Europa al costat d’uns altres cinc que ho farien com a convidats, en funció dels seus resultats a les lligues nacionals.

"Aquest format també pot vulnerar el dret de lliure competència. Mentre que uns s’apropien del privilegi de tenir un lloc garantit, d’altres tenen barreres per accedir, perquè han d’aconseguir-ho basant-se en mèrits esportius," assegura Aguiar.

Segons ella, aquestes barreres "poden vulnerar el Tractat de Funcionament de la UE (un dels textos constitucionals de la Unió), que prohibeix els acords empresarials que restringeixin la lliure competència."

Per la seua part, l’advocat Xavier-Albert Canal també admet que la convivència entre equips amb plaça fixa i convidats genera "greuges" interns a la Superlliga, encara que afirma que el projecte "té viabilitat legal" perquè "qualsevol grup de persones pot constituir una entitat de dret privat sense que ningú li ho impedeixi".

"Basant-se en el dret de lliure competència, els clubs poden decidir on volen jugar. Ja que un eventual litigi entre la UEFA i la Superlliga ha de dirimir-se en el dret privat, de cap manera la justícia europea no podrà revocar la creació de la Superlliga", assevera.

Canal afegeix que "l’exemple més semblant a la Superlliga és l’Eurolliga", la màxima competició del bàsquet continental, en la que alguns clubs també gaudeixen de plaça fixa. "Semblava que seria l’apocalipsi del bàsquet, però avui dia és un model d’èxit consolidat que conviu amb les lligues estatals", va apuntar l’advocat.

Amb tot, aquest expert en dret esportiu opina que "la UEFA és un monopoli, perquè ella crea els requisits per poder participar en les seues competicions" i afirma que, en cas que prosperés la Superlliga, "a Europa es crearia un oligopoli" en el que la UEFA i la Superlliga es repartirien quotes de poder.

En canvi, per a l’assessora jurídica Irene Aguiar, la UEFA més aviat ostenta una "posició dominant al mercat", perquè, segons el seu parer, "uns tercers també poden organitzar competicions de futbol a Europa, sempre que tinguin l’aval de la UEFA".

El problema és que la Superlliga no compta amb aquest aval. Per aquesta raó, la UEFA va amenaçar els clubs fundadors d’expulsar-los de la resta de competicions europees i estatals, una possibilitat que l’experta veu "completament factible".

De retruc, aquesta circumstància anul·laria les llicències federatives dels futbolistes que juguin als equips sancionats i, en conseqüència, tampoc no podrien ser convocats amb les seues seleccions.

Aguiar considera que el sistema de la Superlliga, basat en un model d’autogestió per part dels propis clubs fundadors, "se centra en el rendiment econòmic sense tenir present la funció social i de promoció pública de l’esport, que a Espanya està delegada per llei en les federacions."

A través de la gestió federada, una part dels beneficis generats pels clubs més grans acaben revertint en les categories inferiors i en el futbol base. El futur dirà si aquest model pot coexistir juntament amb projectes revolucionaris com la Superlliga.