L'eslògan tunisià que el 2017 va predir la mort de la Superlliga

El gener de 2007, la filial tunisiana del gegant de les telecomunicacions "Ooredoo" va recórrer al seu folgat fons de comunicació per impulsar una campanya de propaganda de la mà del futbol.

Aprofitant que el seu nom lluia tant a la pitrera de les samarretes del Club African, el segon equip més estimat i premiat de Tunísia, com en les del París Sant Germain, va aconseguir que l’escaire que llavors dirigia l’espanyol Unai Emery i liderava l’uruguaià Edison Cavani fes un alto en la seua preparació d’hivern i es desplacés a la capital tunisiana per disputar un amistós.

Sota un fred humit, a última hora de la nit, els Rabiot, Thiago Silva, Verrati, Lucas Moura o Angel Di María van saltar a la cuidada gespa de l’estadi olímpic de Rades, en l’extraradi de la capital, entre el fervor dels aficionats clubistas i una pancarta que llavors va passar desapercebuda al futbol mundial i que la setmana passada va ressuscitar com una daga en el fragor de la batalla soferta més important pel futbol contemporani per donar una estocada a la Superlliga.

En el fons sud, a l’esquena de la porteria, que va defensar l’alemany Kevin Trapp en la primera part i el tunisià Farid ben Mustapha en la segona es podia llegir "creat pels pobres, robat pels rics".

LA HISTÒRIA DEL FUTBOL EN UNA FRASE

La pancarta, que amb la seua enorme mida cobria la major part del fons, al·ludia la dramàtica situació econòmica i esportiva que travessa del veterà club tunisià des que després del triomf de la revolució de 2011 -que va suposar el final de la dictadura i l’inici de les ara pansides "primaveres àrabs" - caigués en mans d’un multimilionari empresari sense escrúpols.

Malgrat el patrocini del gegant qatarià de les telecomunicacions, que van començar a insuflar diners a les arques dels franjirrojos el 2012, el Club African es va enfonsar víctimes dels deutes i de les maniobres del seu llavors president, Slim Rihai, un fosc empresari que va fer fortuna al sector petroler libi durant la tirania de Muamar al Gadafi, va aconseguir apta de diputat després de la revolució i que cinc anys després va fugir del país perseguit per la justícia tunisiana, deixant l’equip a la ruïna.

"Ningú no coneixia a Riahi quan va aparèixer en la vida pública", explica a Efe un membre de l’actual directiva. "Ni en l’ambient polític ni l’esportiu. Era un home aliè al futbol", afegeix el directiu, que prefereix no ser identificat per seguretat.

L’empresari tenia diners i contactes. Nascut el 1970, es va establir de nou a Tunísia després del triomf de "la revolució dels Gessamins" i va aprofitar i desordre que acompanya a tota transició per fundar el partit liberal "Unión Patriótica Libre", amb el que va aconseguir ser elegit diputat i fer-se un lloc en la nova classe acabalada que lluitava per acabar amb l’antiga aristocràcia política.

Riahi va arribar amb un fitxatge de campanetes sota el braç - Abdelrahman Djabou, el millor jugador algerià en aquells anys- amb el que va trencar el mercat: va pagar dos milions d’euros, rècord llavors del futbol tunisià- però que no va servir per guanyar títols i treure el Club Africain de la seua decadència esportiva nacional i internacional: des de la caiguda de Ben Ali, només ha guanyat una lliga (2015) i dos copes de Tunísia (2017 i 2018).

ARRUÏNAT I SALVAT PER L’AFICIÓ

"L’African és el club del poble a Tunísia. Al contrari que l’Esperance, que és de les elits. Els aficionats estan orgullosos del seu passat. Els francesos ho van prohibir durant l’ocupació colonial i va ser clau en la independència. Va guanyar la seua primera lliga el 1947 i la seua edat daurada va coincidir amb el progrés de Tunísia com a país", explica amb orgull el directiu.

"Riahi va arribar amb les idees qatarianes i va arrabassar el club als aficionats. El manejava com una empresa amb finalitats personals, sense atendre els sentiments de la gent. Va enfonsar la pedrera, no li preocupava el futbol, si no el benefici que pogués treure d’ell. Per això va aparèixer la pancarta", remarca.

El 2017, poc després d’aquell partit amb el PSG, la Justícia tunisiana va acusar l’empresari de rentar diners i va congelar tots els seus béns.

El multimilionari va fugir a Emiratos Árabes Unidos i va deixar al club sumit en un deute colossal, d’han hagut de sufragar els aficionats: si el Club African encara juga la lliga -aquest any lluita per no descendir a segona divisió- ha estat gràcies a la col·lecta organitzada de forma individual pels aficionats, que han aconseguit recaptar de la seua butxaca prop de 3 milions d’euros.

DE TUNÍSIA A LA SUPERLLIGA

Una pancarta més petita, amb el mateix lema, va aparèixer la setmana passada a Anglaterra en plena arrencada d’ira contra la Superlliga que van presentar dotze dels equips més rics del món, encapçalats pel Reial Madrid, la Juventus i el Manchester United, amb l’excusa de què el futbol actual -més aviat l’actual sistema- aquesta al caire de a mort.

Dos aficionats dels mateixos "diables rojos" es van presentar davant de les càmeres apostades a l’exterior del "teatre dels somnis", amb el mateix "lema-daga tunisiana" escrita a mà amb esprai blau i negre sobre una tela de color blanc.

Un símbol més al país en el qual va nàixer el futbol i en el que com bé explica l’aclamada minisèrie de Netflix "Joc de Cavallers" (English game), va suposar una conquesta de les classes treballadors davant la rica societat victoriana que l’atresorava en col·legis elitistes com Eton.

Amb el seu particular manera de narrar, Julian Felowes, el creador de Downton Abbey, explica el procés que va conduir a la professionalització de l’esport rei a través de la història de Sutton, un jugador a qui un ric empresari ofereix diners de forma clandestina per jugar en el seu club perquè no hagués de treballar i només es dediqués a entrenar "com els rics cavallers d’alta societat".