Adeu a un mite del Lleida

La popular My Way, la cançó que va convertir en eterna Frank Sinatra i que va acompanyar Antoni Gausí en l’homenatge que va rebre el 2005 al Camp d’Esports, li anava com a anell al dit a aquest home que va ser història viva de la UE Lleida i que va morir dijous als 92 anys. Va entregar dinou d’aquests anys al club en diverses etapes com a futbolista, directiu i president. Amb l’adeu d’aquesta llegenda del futbol lleidatà se’n va també tota una època.

Antoni Gausí Subías (Lleida, 10-12-1928) va ser jugador del Leridano, un dels clubs que van donar origen a la UE Lleida, amb qui va ascendir i va jugar a Primera divisió en la temporada 1950-51. Va fitxar pel Reial Madrid (1951-53) i va passar pel Celta (1953-58), Reial Saragossa (1958-60) i Llevant (1960-62) i va acabar la seua carrera tornant al Lleida (1962-63), club que va presidir en dos etapes, entre el 1981 i el 1986 (que va arribar a tenir seccions de bàsquet, amb un joveníssim Manel Bosch, i voleibol) i entre el 1998 i el 2002, quan ho va deixar “per prescripció facultativa”, com va recordar en el seu dia.

Gausí també va fer carrera a nivell empresarial. Havia cursat Magisteri i va estudiar Filosofia i Peritatge Industrial, però es va dedicar al sector de la construcció.

Home elegant, amable, intel·ligent, com el recorden tots els que el van conèixer, la seua longeva vida està plena d’anècdotes. Per exemple, va jugar amb el Madrid el dia en què el seu equip es va enfrontar al Millonarios de Bogotà, on un jove Alfredo Di Stéfano va meravellar els directius blancs.

Jugant ja amb el Celta li va tocar marcar a la Saeta Rubia i d’aquest partit recordava que “vam guanyar 2-1 el Madrid i Di Stéfano em va dir anys després que vaig ser molt pesat defensant-lo”. Només va jugar un duel amb el Madrid en dos temporades.

No va ser per falta de qualitat, malgrat coincidir amb llegendes del madridisme, entre les quals Di Stéfano per uns mesos. Gausí feia milícies universitàries i va estar sis mesos fent les pràctiques d’alferes, la qual cosa li va restar temps amb l’equip.

Quan va deixar el Saragossa va rebutjar fitxar pel Barça, ja amb 30 anys, i va preferir anar-se’n al Llevant. Ell ho justificava així en una entrevista a SEGRE.

“No vaig anar al Barça perquè sabia que allà seria un més i al Llevant segur que jugaria.” El futbol va ser la seua vida. Tant és així que jugant al Celta va conèixer la seua dona, Mely.

“El millor que m’ha passat a la vida va ser casar-me amb ella. La vaig conèixer a Vigo i va ser el futbol el que em va portar fins allà.” Tenia cinc fills i onze nets.

Com a president va precedir Mario Duran i, en la seua segona etapa, va succeir José Luis González, canviant l’accionariat que va passar de Jaume Llauradó al lleidatà Tatxo Benet. El Lleida Esportiu, del qual era abonat, va recordar la seua figura i el director esportiu Jordi Esteve en va dir a Lleida TV: “Ha estat una figura important en la història del Lleida.

Com a president mostrant el seu lideratge i implicació i com a futbolista tenia un gran talent que el va portar al Madrid. Ens va ajudar molt i ens va donar consells.”.