“Soc igual dins i fora del camp”

El lleidatà Xavier Estrada Fernández (Lleida, 27-1-1976) ha penjat el xiulet després de 12 temporades a Primera divisió i vint-i-cinc anys de carrera des que va començar dirigint un Gardeny-Ponts de categoria alevina.

Va xiular la final de la Copa del Rei entre Reial Societat i Athletic, ha dirigit partits internacionals d’alt nivell, tant de clubs com de seleccions, i fins i tot encontres de Lligues d’altres països. El seu últim matx a Primera va ser el Llevant-Cadis el passat dia 21, però el colofó íntim i encara més emotiu el va posar ahir en xiular un Bordeta-Alpicat de benjamins amb el seu fill exercint de capità local al sorteig de camp i sense saber que el seu pare seria l’àrbitre. No deixarà del tot l’arbitratge. La temporada vinent integrarà el nou grup de col·legiats creat específicament per al VAR i no com ara que alternaven el camp amb el vídeo.

Ho deixa després d’un any molt complicat...

Sí, i em trobo perfecte per haver seguit més temps. Ha estat un any molt difícil, sempre he pensat que tant de bo l’últim partit pogués acomiadar-me amb aficionats i acompanyat per la família. I van poder acompanyar-me els meus (la dona i els fills) gràcies al Llevant, que va tenir un comportament exquisit.

Va arribar a somiar algun cop que arribaria tan lluny en l’arbitratge?

No. Vaig entrar amb vint anys i en cap moment m’hi vaig apuntar pensant a arribar a Primera divisió. Ho vaig fer perquè tenia curiositat per saber què se sentia sent àrbitre. I va ser quan em van ascendir a Tercera que vaig veure que era a prop del futbol semiprofessional i és llavors quan em preparo més a consciència en tots els sentits per intentar fer el salt.

Deu haver viscut de tot en la seua carrera. Quins són els millors records?

Un dels meus millors records és haver començat i acabat com jo he volgut. És a dir, arbitrant un partit de futbol base. A nivell emotiu per a mi ha estat el millor, encara que evidentment hi ha moments importants com l’ascens a Primera que, a més, he de dir que la notícia em va agafar en plena lluna de mel. Són moltes experiències positives.

I els pitjors?

Per exemple quan ha perillat la meua integritat física. O també quan mediàticament han intentat destrossar-me per alguna decisió que he pres en el terreny de joc. Quan et comença a passar abans d’arribar al futbol professional t’adones que és una cosa que has d’aprendre a saber gestionar.

Ha estat un àrbitre molt ben valorat en general.

Em comporto igual tant dins del terreny de joc com a fora, però la gent només ens coneix a través d’una pantalla i dins del camp. És que abans que ser àrbitre o en qualsevol àmbit de la vida cal ser persona. Saber empatitzar amb els altres, tot i que de vegades no sigui gens fàcil, i també has de saber gestionar les teues emocions i les dels altres. Agraeixo que persones de l’àmbit de l’esport i de fora m’hagin tingut en compte o que fins i tot gent del mateix col·lectiu arbitral et vegin com un referent per millorar.

Quin és per a vostè el perfil d’àrbitre ideal?

És difícil dir una tipologia d’àrbitre ideal. Segons la meua opinió, l’important és que cadascú gestioni de la millor manera els recursos que cregui necessaris per afrontar les diverses situacions que es trobi en les diferents categories. A mi mai m’ha agradat un col·legiat en concret. Em podia agradar una cosa d’un i una altra d’un altre. Insisteixo, el més important és mantenir una personalitat pròpia.

Un àrbitre ha de suportar insults, amenaces i fins i tot agressions que serien intolerables en altres professions...

Totalment d’acord. Sembla que sigui normal si se li fa a un àrbitre.

Penso que la gent busca una vàlvula d’escapament per desfogar-se d’alguna manera, però aquesta sens dubte no és l’encertada. La meua teoria és que probablement són persones molt infelices i veuen projectades en altres persones el que a ells els agradaria ser i segurament és una frustració que tenen per no poder complir els seus somnis.

És una tasca de tota la societat aconseguir que hi hagi un respecte en el món del futbol. El meu fill m’ha comentat que no entén per què m’insulten des de la grada i m’han arribat a amenaçar a mi, a la meua dona i als meus fills a través de les xarxes socials.

Penso en companys que amb catorze anys arbitraran i sí, es passa por. No hi ha seguretat.

Amb què es queda de la seua carrera?

He tingut oportunitat de xiular la final de Copa, partits de Champions i Europa League, de la Nations League, de classificació per al Mundial i l’Eurocopa, una final sub-19, tornejos sub-21... L’experiència ha estat molt dilatada en vuit anys com a àrbitre internacional, a més de fer de quart àrbitre o àrbitre VAR. Però jo em quedaria amb el treball fet per arribar on he arribat.