35 anys d'“A la ville de... Barcelona”

Pròximament es compliran els 35 anys de l'efemèride. Exactament a les 13.30 del 17 d'octubre de 1986, Joan Antoni Samaranch, llavors president del Comitè Olímpic Internacional, va obrir el sobre que contenia el nom de la seu dels XXV Jocs Olímpics i va pronunciar una frase per a la història: “A la ville de... Barcelona”

Un fet històric perquè era la primera vegada que aquest esport adquiria la condició d’olímpic després de ser considerat d’exhibició a Munic 72. La Seu d’Urgell va iniciar ràpidament una impressionant transformació en tots els aspectes, recuperant zones desaprofitades fins aleshores, creant nous equipaments i sobretot, construint el Parc del Segre, la instal·lació més amortitzada de la història de Barcelona 1992 sempre va ser favorita de cara a la 91 Sessió del Comitè Olímpic Internacional, que se celebrava al Palais Beaulieu de Lausana, encara que els responsables de la candidatura no se’n refiaven del tot després d’haver fracassat en els intents anteriors dels anys 1924, 1928, 1936 –Berlín l’hi va arrabassar i la Guerra Civil va truncar la innovadora Olimpíada Popular–, 1940 i 1972. París, l’altra gran candidata, feia respecte amb la maquinària de la “grandeur” francesa capitalitzada per Jacques Chirac.

El somni olímpic va començar a forjar-se immediatament després del 3 d’abril del 1979, data de la celebració de les primeres eleccions municipals de la democràcia. El triomf socialista a Barcelona, amb Narcís Serra com a alcalde, unit al posterior, ja el 1982, amb Felipe González com a inquilí a La Moncloa, va provocar una entesa total entre totes les administracions (estatal, autonòmica i municipal) en què va jugar també un paper rellevant la casa reial.

Al ple municipal del 30 de juny del 1981, Narcís Serra –que després de ser nomenat ministre va ser substituït per Pasqual Maragall–, es va aprovar per unanimitat la presentació d’una candidatura per als Jocs del 1992. El Mundial del 82, malgrat el fiasco de la selecció espanyola, va deixar bones sensacions als organitzadors que, en un fet que actualment seria impossible d’aconseguir, van treballar units i sense fissures, perseguint un únic objectiu.

A través del Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona 92 (COOB92) es van canalitzar tots els esforços, fins a elaborar un programa, amb totes les innovacions tecnològiques de l’època, que va trencar motllos davant de les presentacions més clàssiques i tradicionals de la resta de candidatures: París, Brisbane, Birmingham, Belgrad i Amsterdam.

Joan Antoni Samaranch, president del COI, es va implicar personalment en el projecte movent fils i influències perquè Barcelona 92 fos una realitat.

Convençuts que econòmicament seria un èxit, malgrat el fracàs de Mont-real 76, i que els Jocs Olímpics posarien Barcelona al món, es va planificar de manera paral·lela una profunda transformació de la ciutat. D’entrada, es va obrir al mar, superant la teòricament invencible via fèrria que exercia d’insuperable frontera; es va millorar la circulació amb les dos rondes (la del Litoral i la de Dalt), es va canviar la cara a la Barceloneta suprimint els tradicionals xiringuitos i creant el passeig Marítim, es van recuperar edificis emblemàtics i es va dissenyar una Anella Olímpica amb l’Estadi de Montjuïc, recuperant també la muntanya per a la ciutat, i el Palau Sant Jordi i la Vila Olímpica del Poble Nou.

Confirmada ja la candidatura de Barcelona després d’una primera sessió del COI el 1985 i l’entrega del dossier final de 1.200 pàgines (el 28 de febrer de 1986), la direcció de SEGRE va decidir que calia ser presents a Lausana. I cap allà que faltava gent, al Citroën GS de Jesús Bartolomé, representant territorial d’Esports de la Generalitat a Lleida; Pere Miró, ara director general adjunt del Comitè Olímpic Internacional (COI) i en aquell moment director de l’acabat de crear INEF Lleida i el que signa a dalt.

La presència de SEGRE, que també va seguir el 1992 el dia a dia dels Jocs des de la Vila de Premsa de la Vall d’Hebron (edifici 3-B, setena planta, apartament 22) estava justificada. No només per si Barcelona tenia o no èxit, sinó perquè, en cas de tenir-lo, la Seu d’Urgell també aconseguiria l’estatus de subseu olímpica. I allà, al Palais de Beaulieu, també hi havia una àmplia representació de la capital de l’Alt Urgell encapçalada per l’alcalde, Joan Ganyet. Durant els propers anys, amb el company Lleonard Delshams, ens convertiríem en uns assidus visitants de la Seu per seguir in situ com avançaven les obres del Parc del Segre.

Hores abans de les votacions, la sala central, on s’agrupaven els estands de les diferents candidatures –dels Jocs d’Hivern i els d’Estiu–, era un formiguer de VIP amb mesures de seguretat molt més relaxades i es podia caminar sense problemes al costat de, per exemple, Felipe González, Jordi Pujol, Josep Lluís Vilaseca, Alfons de Borbó i fins i tot Manolo el del Bombo, el repic de tambor del qual, ara ja farà trenta-cinc anys, ja sonava anacrònic al recinte.

Després, les votacions fins que va arribar la tercera i definitiva. Barcelona va guanyar.

Els enviats especials catalans ho vam celebrar amb un improvisat dinar, convidats per la direcció general d’Esports de la Generalitat, en un restaurant argentí de Lausana.

I després d’enviar la crònica (“Hem guanyat”, va titular SEGRE a primera pàgina) va caldre traslladar-se a la seu de la macrofesta en la qual, seguint la tradició, les dos candidatures guanyadores convidaven la resta a un multitudinari sopar elaborat pels millors xefs de cada ciutat. .

Barcelona va servir paelles gegantines que van ser devorades en un no res. Els periodistes catalans vam decidir visitar la zona d’Albertville (seu dels Jocs d’Hivern) per gaudir dels formatges, patés i vins francesos. I l’endemà al matí, la tornada. Estàvem cansats, sí, però contents i orgullosos.

La designació va convertir en seu la Seu d’Urgell Tot just fer-se oficial que Barcelona acolliria l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, la festa a l’estand català va ser espectacular. I entre tots els assistents que s’intercanviaven abraçades i felicitacions hi havia una persona especialment feliç: Joan Ganyet, l’alcalde de la Seu d’Urgell, que, en una arriscada aposta, que tenia suport del COOB 92, es convertia en subseu olímpica i acolliria, entre el 30 de juliol i el 2 d’agost, les proves de piragüisme en aigües braves.

Sis anys després van ser “els millors Jocs de la història” Del 25 de juliol al 9 d’agost del 1992 van ser els que el mateix Samaranch va qualificar com “els millors Jocs de la història”. Modèlics i innovadors (les cerimònies d’inauguració i clausura, l’encesa del peveter, el Barcelona de Freddy Mercury i Montserrat Caballé i l’Amigos para siempre encara es recorden). Espanya va polvoritzar rècords, amb 22 medalles (13 d’or).