Núria Vilarrubla, palista de La Seu olímpica: “Ara el valoro més”

Què representa per a vostè el diploma olímpic a Tòquio?

Estic contenta. La veritat és que el resultat de la competició em va deixar un gust agredolç perquè sabia que ho podia haver fet millor, vaig fallar en dos punts, errors que vaig acabar pagant molt cars amb el temps i em van deixar en la vuitena posició. Però mirat ara amb una mica de distància, cada vegada ho porto millor i estic molt contenta. Vaig acabar la competició i vaig continuar revivint la baixada i mossegant-me les ungles en els moments en què vaig fallar, amb una sensació de ràbia per no haver sabut ni pogut ser executat millor el descens i els moviments en aquell moment.

Què ha representat per a vostè competir en els Jocs?

Aquesta és la primera vegada que hi entrava la categoria de C1 i per això no havia pogut competir abans. Estar en l’estrena del C1 femení i a sobre arribar a la final és una cosa de la qual guardaré molt bon record.

Esperava el resultat? Se sentia pressionada pel debut?

La pressió sempre hi és present i més enllà de la pressió externa, també la interna per voler-ho fer bé i donar tot el possible. Sí que la sentia però no em molestava ni em feia estar incòmoda. Sabia que seria així i ho respectava. Esperava amb totes les ganes passar a la final i fer-ho tan bé com fos possible. No pensava en una posició concreta, perquè al final el resultat és sempre circumstancial.

Què ha significat per a vostè ser a l’equip olímpic?

Al final és la culminació d’un camí. Em vaig marcar un objectiu feia anys i l’he pogut materialitzar.

El camí venia de molt lluny?

Vaig començar en C1 el 2009, quan es va celebrar el Campionat del Món a la Seu. En aquell moment ningú de nosaltres no ens imaginàvem una cita olímpica. Era una primera competició. Però poc després vaig focalitzar el meu treball i em vaig professionalitzar en la canoa cap al 2013, i des d’aleshores he treballat amb aquest objectiu olímpic.

La situació de pandèmia ha impedit que compartís la competició amb els familiars. Com ho ha portat?

Portem molt de temps competint en situació de pandèmia i hi estem acostumats. Quan competim estem molt sols. És una cosa que portem bé. Però sens dubte m’hauria agradat tenir-los allà per compartir el moment d’una manera més propera, tant amb la família com amb els amics.

Ha estat més connectada que mai amb el telèfon?

Sí, però tampoc en excés. Els vaig sentir tots molt pròxims, amb missatges i algunes trucades.

Les mesures sanitàries per la Covid-19 han suposat molts impediments a Tòquio?

Un cop allà no, senzillament havíem de passar test de saliva diàriament. Durant el període d’entrenament previ a l’obertura de la Vila Olímpica, tots els participants d’eslàlom estàvem en un mateix hotel amb un protocol de bombolla molt estricte. Només sortíem de l’habitació per menjar i anar-nos a entrenar. Allà vaig estar en una habitació jo sola. A la vila dormíem tot l’equip en un mateix apartament.

Han viscut una competició amb unes temperatures extremes. Va ser difícil?

Ens va afectar perquè va ser difícil d’adaptar-nos. Però en el moment de la competició, era un element més a què ja estàvem acostumats i preparats per afrontar. Ens manteníem molt protegits de la calor i del sol. Per a mi el més difícil va ser haver d’esperar el moment de competir. La meua competició va començar tres dies més tard que comencessin les d’eslàlom, i l’espera va ser el que més em va costar de gestionar.

Alguna anècdota?

La més divertida va ser a l’arribar a la Seu i que ens muntessin en un C2 amb la Mònica Dòria. La benvinguda que ens va fer el club, l’afecte que vam sentir i com d’emocionats els vam veure a tots per la nostra participació a Tòquio va ser el millor.