Craviotto toca el cel olímpic

Els Jocs de Tòquio van marcar sens dubte l'esdevenir esportiu d'un 2021 que acaba amb moltes més llums que no el fosc 2020. Amb un any de retard per culpa de la Covid, la cita olímpica es va poder celebrar i tres lleidatans hi van complir un somni i un altre va fer història.

Saúl Craviotto va engrandir al Canal Sea Forest de la badia de Tòquio el palmarès olímpic per elevar-se a la categoria de llegenda. El palista sorgit del Sícoris Club es va penjar la cinquena medalla en uns Jocs, amb la qual cosa va igualar el gallec i també piragüista David Cal com l’esportista espanyol amb més metalls olímpics de la història.

Craviotto, al capdavant de l’embarcació del K4 500, juntament amb Marcus Cooper Walz, Carlos Arévalo i Rodrigo Germade, va guanyar la plata en aquesta modalitat, només superats per Alemanya. Era el cinquè metall olímpic en quatre participacions, una brillant carrera que va iniciar a Pequín 2008, on va ser or en K2 500 al costat de Carlos Pérez Rial Perucho, per seguir amb la plata aconseguida a Londres 2012 en K1 200 i les dos que es va penjar a Rio 2016, l’or al K2 200, en aquesta ocasió al costat de Cristian Toro, i el bronze en el K1 200. Craviotto, que a més va ser l’abanderat de l’equip espanyol a la cerimònia inaugural juntament amb Mireia Belmonte, també aspirava a medalla al K1 200, però va finalitzar setè, cosa que li va donar el diploma olímpic.És el premi que es van emportar també Núria Vilarrubla i Ayad Lamdassem.

La palista de la Seu va fer realitat el somni de debutar en uns Jocs i ho va fer classificant-se per a la gran final de canoa, modalitat que s’estrenava a nivell olímpic. Va acabar vuitena i es va endur un diploma, el segon per al piragüisme lleidatà d’aigües braves en tota la seua història, ja que fins a la data només Jordi Sangrà, de Ponts, ho havia aconseguit, a Atenes 2004 al ser setè. Els èxits de Vilarrubla aquest 2021 no acaben aquí, ja que a la prova de la Copa del Món disputada a la Seu es va penjar el bronze en C1 i el mateix metall a la prova per equips del Mundial d’Eslovàquia.Lamdassem, per la seua part, va ser molt a prop d’aconseguir la primera medalla de la història per a Espanya en marató.

L’atleta lleidatà d’origen marroquí va finalitzar cinquè, de manera que va vorejar un podi pel qual va lluitar fins als últims 500 metres. El recordista espanyol de la distància va estar més a prop que ningú, des de Martín Fiz el 1996, de donar a Espanya la primera medalla olímpica en aquesta disciplina. Va aconseguir la millor marca d’un espanyol en uns Jocs, amb un temps de 2h10:16, i va superar així les 2h13:06 de Martín Fiz a Sydney 2000, encara que el vitorià va ser llavors quart, amb la qual cosa va relegar el lleidatà al segon millor lloc de la història dels maratonians espanyols en una cita olímpica.

El quart representant de Lleida a Tòquio va ser Bernat Erta, que va tenir un bateig olímpic amb sabor agredolç. Enrolat al relleu espanyol mixt de 4x400, va aconseguir accedir a la final, però l’alegria els va durar poc més de cinc hores. Va ser el temps que va passar entre la disputa de les semifinals i la polèmica i incomprensible requalificació dels equips dels Estats Units i de República Dominicana, que havien estat desqualificats en primera instància.L’esport lleidatà ha tingut més protagonistes que han brillat aquest any a nivell internacional.

El velocista Arnau Monné es va penjar el bronze als 100 metres llisos dels Campionats d’Europa sub-23 de Tallinn (Estònia), una medalla històrica, ja que suposava la primera d’un atleta espanyol en la distància de l’hectòmetre en qualsevol campionat internacional, inclosos Jocs Olímpics, i Mundials i Europeus de totes les categories. A més, l’atleta de Tàrrega es va penjar la plata en el relleu 4x100. En aquest mateix campionat, Berta Segura també va fer història amb l’equip 4x400 espanyol sub-20, que va aconseguir la medalla de plata, la primera d’un relleu femení en tota la història d’aquest certamen.Una altra esportista que ha tornat a brillar aquest any ha estat la judoka Ai Tsunoda, que es va quedar molt a prop d’assistir als Jocs de Tòquio.

La competidora del Dojo Lleida, als seus 19 anys, s’ha proclamat aquest 2021 campiona del món júnior, títol que uneix al de cadet que va conquerir el 2019, de manera que es va convertir en la primera espanyola a conquerir les dos corones mundials en tota la història. També es va endur el bronze europeu de la categoria i les corones estatals júnior i absoluta per tercer any consecutiu.El piragüista Miquel Travé també ha firmat una altra temporada brillant. El de la Seu es va quedar molt a prop de fer història i convertir-se en el primer palista espanyol a guanyar el circuit de la Copa del Món d’eslàlom, encara que al final es va haver de conformar amb el bronze en C1, la segona medalla per al piragüisme estatal en aquesta competició en tota la història després de la plata de l’irundarra Ander Elosegi.

A més, el palista del Cadí va aconseguir l’or a la Copa del Món de la Seu, va ser quart al Mundial i sisè a l’Europeu, tots dos sub-23.En el medi aquàtic han arribat més resultats rellevants per a Lleida, concretament en natació i de la mà de dos de les promeses més prometedores: Emma Carrasco i Paula Juste. La primera d’elles, de només 15 anys, va estrenar el fitxatge pel CN Sant Andreu debutant amb Espanya en un Campionat d’Europa absolut, en què va aconseguir classificar-se al Top 16 dels 200 estils. En els diferents campionats estatals, tant Carrasco com Juste van aconseguir un bon botí de medalles.Un altre nom destacat aquest 2020 és el de la jove de Maials Àngela Mora, de 17 anys del FEDAC.

No va pujar a cap podi, però va obtenir una fita històrica al convertir-se en la primera gimnasta amb síndrome de Down que participava en un Campionat d’Espanya absolut de gimnàstica artística. El món del motor també ha donat alegries. Jaume Betriu va aconseguir revalidar el subcampionat del món d’Enduro 3 i el títol estatal de la categoria, a més de millorar el seu resultat al Dakar, on va ser dotzè, i Adrià Monné, de 16 anys, es va proclamar campió d’Espanya de motocròs de la cilindrada de 125.

Marc Márquez acomiada un altre any negre per les lesions

Marc Márquez acumula dos anys per oblidar, amb lesions que l’han apartat de la lluita pel títol. Després d’un 2020 atziac, en què va haver de sotmetre’s a tres operacions per la lesió a l’espatlla que el va mantenir deu mesos allunyat dels circuits, el pilot de Cervera va reaparèixer a Portimao a la tercera cita del Mundial. En la seua estrena va aconseguir la setena posició i des d’aleshores la seua trajectòria va anar clarament en ascens, i va atansar-se a la seua millor versió al tram final de temporada després d’encadenar sengles victòries, a Austin i San Marino (ha acabat setè amb 4 podis).

Però l’infortuni va tornar a creuar-se al seu camí. Una caiguda mentre s’entrenava amb una moto d’off-road pels voltants de Cervera li va provocar una lleugera commoció, que després va derivar en un problema ocular (visió doble) que ja va tenir el 2010, la qual cosa el va privar de participar en les dos últimes curses. El seu germà Àlex, en canvi, ha completat la segona temporada a MotoGP, la primera a l’equip satèl·lit d’Honda, amb una trajectòria de menys a més, en què ha acabat setzè però sense pujar al podi en cap gran premi.