La lleidatana Dolors Ribalta, primera lleidatana a jugar la Champions femenina

El passat 10 de novembre va tenir lloc un fet històric a l’Estadi Johan Cruyff. Al minut 86 del partit de la fase de grups de la Champions Femenina que enfrontava el FC Barcelona i el Hoffenheim alemany, i amb 4-0 en el marcador, va sortir del terreny de joc una de les capitanes blaugrana, Marta Torrejón, i va entrar al seu lloc Ona Baradad (Rosselló, 16 d’abril del 2004). Ona es va convertir així en la primera lleidatana a debutar amb el primer equip del Barça. I la segona a jugar un partit a la Champions. La primera va ser Dolors Ribalta (Agramunt, 29 de juny del 1977), que la va jugar amb l’Espanyol el 2006. Si l’Ona va debutar amb 17 anys, a la seua predecessora lleidatana l’oportunitat li va arribar ja a l’ocàs de la seua carrera.

“Tenia 29 anys i, de fet, ja havia decidit retirar-me al final de la temporada 2005-06, però al guanyar-ho tot i al veure que jugaríem la Champions vaig decidir aguantar un any més”, explica. L’Espanyol va guanyar la seua única Lliga fins a la data la temporada 2005-06, cosa que li va donar el bitllet per disputar la llavors anomenada UEFA Women’s Cup. “Vam jugar la primera ronda a Escòcia i ens vam enfrontar quatre equips en un torneig que va durar diversos dies el mes d’agost”, recorda. Abans dels quarts de final hi havia una doble fase de grups. A la primera eren quatre equips i passava a la segona fase el primer, que va ser l’Espanyol. “Estàvem allotjades en una residència universitària i van venir moltes famílies. Anar a la Champions va ser un regal”. Ribalta, capitana, ja no era titular a l’equip, encara que va poder gaudir d’alguns minuts en aquesta experiència europea. Al seu lloc en la defensa començava a consolidar-se un talent emergent de 15 anys, curiosament, Marta Torrejón. A la segona fase de grups l’Espanyol va quedar eliminat. “A diferència del Barça ara, llavors no hi va haver continuïtat i l’Espanyol ja no va tornar més a la Champions.”

“Des que vaig nàixer, el futbol ha estat la meua autèntica passió.” Dolors Ribalta explica que jugava al carrer a Agramunt, perquè “llavors no et podies plantejar fer-ho en equips femenins; no n’hi havia i ni tan sols ens passava pel cap”. De fet, era de Mafet, una pedania que no arriba ni als cent habitants. Aleshores, una altra noia del poble li va proposar anar a jugar un amistós amb l’Espanyol contra el Barça a la Festa Major del Vendrell. “I ja m’hi vaig quedar”, explica. “Aquell dia vaig jugar amb unes botes del meu pare.” Era l’estiu del 1995, i fins al 1998 aniria i vindria des de Lleida. “Era divertit perquè vivia a Lleida, estudiava Magisteri a la UdL, entrenava al Pardinyes i els divendres anava amb el tren borreguero a entrenar amb l’Espanyol”.

En aquest període, va guanyar de blanc-i-blau la Copa de la Reina del 1996 i el 1997, les dos primeres de la història del club, i es va quedar a les portes de disputar la final del 1998, que va tenir com a seu el Camp d’Esports de Lleida i que va coronar el Màlaga després de derrotar 4-0 el Lagunak navarrès: “Va ser molt dur perquè em feia molta il·lusió jugar-hi, però vam perdre la semifinal.”

Amb la diplomatura a la butxaca, va decidir traslladar-se a Barcelona, d’on ja no s’ha mogut: “Mentre em preparava les oposicions vaig començar a fer un postgrau en Psicologia de l’Esport en Edat Escolar.” I pel camí, va continuar jugant a Primera mentre es llicenciava en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. I fins i tot va formar part de la selecció catalana. A la que no va poder anar va ser a l’espanyola, malgrat que li va sorgir l’oportunitat: “Vaig dir que no, però no perquè no volgués, sinó que perquè acabava d’aprovar les oposicions i no volia faltar ja tan aviat a la feina”, lamenta. “I era l’espanyola! Però és una de les renúncies que com a dona esportista vaig haver de fer i que potser ara no faria.” Explica que quan l’Espanyol es va classificar per a la Champions, ja al final de la seua carrera futbolística, exercia com a professora a l’escola de primària Torre de la Llebre de Rubí al matí, feia classes a la Universitat Ramon Llull a la tarda i, tres dies a la setmana, sortia abans de les deu de la nit per poder entrenar-se. I encara que gairebé sempre va jugar sense cobrar, es considera una privilegiada: “No cobràvem, però teníem unes condicions envejables per a la resta dels equips, especialment a partir del 2001, quan vam entrar a la Ciutat Esportiva ara anomenada Dani Jarque”, recorda.

Es va retirar el 2007 amb una Lliga (2006), tres Copes de la Reina (1996, 1997 i 2006) i dos Copes Catalunya (2005 i 2006), es va mantenir al cos tècnic com a ajudant i allà va coincidir amb Mauricio Pochettino, actual tècnic del PSG. Ribalta espera que el debut europeu de l’Ona tingui continuïtat: “És molt important que les lleidatanes arribem a l’elit i hi hagi molt bona formació de base, perquè no sigui una anècdota cada vegada que una ho aconsegueix.” I llança un desig: “Que moltes de més lleidatanes juguin a Europa i que l’AEM arribi a Primera.”