Gabri Garcia: «Marxo per un desgast personal»

Per què se’n va tenint dos anys més de contracte? Marxo perquè ha estat un any de fatiga, en el qual en molts moments de la temporada he estat l’únic cap visible del club. Havia de fer de tot, no només d’entrenador. I ha estat un any de molt desgast personal. A més, cada dia anava i venia d’Andorra, amb tot el quilometratge i cansament que suposa, encara que això ja ho sabia i ho vaig acceptar quan vaig venir. He pogut conviure i conèixer els nous gestors i, a partir d’aquí, he pres aquesta decisió de fer un pas a banda i que el projecte nou tiri endavant.

Però a l’abril vostè va dir en roda de premsa que li agradaria seguir. Què és el que va canviar? Durant aquells dos mesos finals vaig anar veient que potser tindríem diferències en el futur perquè tenim una mentalitat diferent. No sé, són coses que veus que podríem xocar de seguida amb molta facilitat.

Vindria a ser la frase “prendrem mal” que va utilitzar Pep Guardiola per justificar el seu adeu al Barça? Possiblement seria una mica això. Jo visc el futbol d’una forma i hi ha gent que el viu d’una altra. Però no eren diferències a nivell futbolístic perquè Luis Pereira és un home a qui agrada el joc que jo he volgut implantar a Lleida. Per a mi és molt important que, almenys, es pugui d’alguna manera donar continuïtat al que hem fet. Però sí que en altres àmbits hauria pogut arribar aquest enfrontament.

Luis Pereira va dir que confiava en vostè, fins i tot si haguessin baixat, però li va molestar com va anunciar la seua marxa. És cert que va dir que confiava en un projecte amb mi, però ja li vaig expressar que últimament tenia dubtes que em tingués aquesta confiança. Quant a la manera d’anunciar la meua marxa li vaig trucar i em vaig disculpar, encara que també vaig voler que entengués per què ho vaig fer així. Vaig pensar que era el moment de dir-ho als jugadors. De vegades no controles els tempos. Això m’ho pot retreure i ho accepto.

Per a l’equip ha estat una temporada semblant a una muntanya russa on el club ha estat al caire de l’abisme. Cal partir d’una anàlisi prèvia. Jo volia físic i joventut, però amb dos o tres pilars importants que eren un central, un pivot i un davanter, i d’aquests no va arribar ningú. Esperava que arribessin l’últim dia de mercat perquè és quan hi ha futbolistes que no troben equip i poden venir jugadors importants. Així ha passat moltes vegades al Lleida i, a més, és un lloc molt atractiu. Vam parlar amb noms propis però se’ls oferien ofertes el 50% més baixes de les que els donaven clubs amb un estatus menor que el Lleida. D’altra banda, crec en un tipus de futbol amb què em vaig formar a la Masia i tinc una idea futbolística que no la canviaré vagi on vagi. És una idea que costa implantar-la i això porta un procés. Després van aparèixer jugadors importants com el Víctor o el Quim que ens donaven molt i vam començar a rodar. Després va arribar entre cometes l’estabilitat institucional, però no sé per què vam tenir aquesta irregularitat que era com una muntanya russa. Quan estàvem abandonats pel club ens movia la ràbia i després potser ens va relaxar el fet de cobrar al dia i tenir tranquil·litat. Es va perdre la tensió competitiva. A la part final de la Lliga vam jugar pitjor, però vam ser més competitius. Vam donar més importància als resultats perquè si no guanyàvem perdíem el tren del play-off. I, a més, hi va haver una pèrdua general de confiança en l’equip i això va tornar a despertar els jugadors. Per això vaig dir aquella frase, després del partit del Numància a casa, que era un play-off que havíem merescut i que, a més, era reivindicatiu.

Mai li va passar pel cap llançar la tovallola i marxar? Ni una sola vegada. Ho dic amb claredat i això que la meua dona i els meus fills em deien que què estava fent. Cada dia sortia d’Andorra a les 6 del matí i tornava a les 5 o les 6 de la tarda. Li vaig dir a la meua dona per Nadal: és igual el que em diguis perquè estaré fins a final de temporada o fins que em facin fora. Alguns jugadors havien vingut per mi i no podia marxar.

Ha estat aquest el repte més gran a què ha hagut d’enfrontar-se com a entrenador? Com a gestió de persones i emocions, sens dubte. De vegades ja no sabia què dir ni què fer als jugadors per motivar-los perquè hem fet de tot. El que he intentat mantenir sempre ha estat la figura d’un entrenador optimista.

Ha tingut alguna trucada o contacte els últims mesos amb els antics gestors? No, zero.

Com va viure el procés de l’ajornament del partit del Numància i després que els rivals impugnessin els partits? Doncs han estat pedres en el camí, perquè els antics gestors van fer les coses malament, però el que estava clar és que jugadors i cos tècnic no havíem adulterat la competició. De les impugnacions mai vaig tenir cap temor perquè si alguna cosa cal destacar de Vicente Javaloyes o de Cristo Fernández és que fan les coses bé i que són persones molt preparades. I continuaran fent una bona gestió.

Com es va sentir quan els germans Esteve li van retallar l’staff acomiadant el seu segon, Asier Eizaguirre, i després al preparador físic, David Ramos? Va ser molt difícil a l’hora de treballar i humanament. Soc un entrenador que delego i això ho vaig aprendre al Barça i amb Eusebio Sacristán, que considero el meu mestre. Amb Asier no ens coneixíem, però de seguida vam tenir feeling. Està molt preparat i és molt treballador. Ho delegava gairebé tot en ell i em va saber molt greu el seu acomiadament. Era una figura molt important.

Si hi ha hagut un jugador que ha destacat per la seua eclosió aquesta temporada ha estat Febas, del planter. Què pensa de l’abandó que ha patit la base? No coneixia el planter del club, però hi ha molt treball al davant per recuperar les categories que s’han perdut. Un club ha de tenir patrimoni i ha de confiar en el planter. I no només parlo de Febas, que no va fer la pretemporada amb nosaltres, però acaba sent el màxim golejador. Joanet, per exemple, s’ha consolidat al primer equip i amb prou feines jugava aquests anys. Toni Vicente ha acumulat 900 minuts, Alpha ha tingut més protagonisme, Víctor s’ha fet un líder i va fitxar per un equip de Primera RFEF... No em vull posar medalles però això és mèrit meu. És important que jugadors de la casa es consolidin al primer equip i han de ser les pedres angulars del projecte. El club hauria de fer un esforç per retenir-los. S’han de sentir valorats.

Amb quin moment es queda de la temporada? Amb el que va passar després del partit del Numància. Hi va haver una comunió entre equip, afició i club i sento que hi he contribuït, a això. Ha de servir per al futur.

Té ja destinació? No. Només penso a descansar i a agafar la bicicleta.