May Peus: «Barcelona hauria de liderar els Jocs»

En plena canícula estival, l’aranès Josep Maria May Peus va ser reelegit al juny president de la Reial Federació Espanyola d’Esports d’Hivern (RFEDI), on complirà una dècada al capdavant de l’organisme. Aquesta federació agrupa les disciplines d’esquí alpí, fons, el freeski i freestyle, l’snowboard, el múixing, el telemark, el biatló i l’esquí de velocitat. Serà el tercer mandat de Peus, que va arribar al càrrec el 2014, per la qual cosa continuarà presidint l’ens federatiu durant l’acabat d’iniciar cicle olímpic (2022-2026). Llicenciat en ADE i amb un postgrau en comptabilitat i màrqueting a la Universitat de Barcelona, va ser membre de l’equip espanyol d’esquí durant sis temporades fins al 1992 i després director tècnic del CAEI (Club Aranès d’Esports d’Iuern).

Per què va decidir presentar-se a la reelecció? Què li queda pendent? Quan hi ha un projecte viu i actiu és inacabable. Ja és el tercer mandat i el dia que marxi sempre pensaré que queden coses per fer. Això és el bo. És veritat que quan vam arribar, vam haver no només de construir, sinó reconstruir i rehabilitar, i en pocs anys vam aconseguir portar la Federació on havia de ser a tots els nivells, tant esportiu com de sanejament econòmic. Esportivament si vols aconseguir l’excel·lència és un no parar. Si tens una medalla, en vols dos. Si tens dos campions, en vols tres. Tinc la motivació i la passió per seguir i un equip molt potent, molt consolidat i això és molt important. A més, hi ha molt bon clima amb esportistes i tècnics fins al punt que ens van arribar a dir que si sortia elegida l’altra candidatura, ells marxaven. Crec que això ja per si sol diu molt del nostre projecte.

Quin balanç en fa, dels vuit anys que porta al capdavant de la RFEDI? Des del 1972, que és l’any en què vaig nàixer, teníem les medalles olímpiques de Paco Fernández Ochoa (or en eslàlom especial als Jocs Olímpics Sapporo 1972) i de la seua germana Blanca (bronze en eslàlom als Jocs Olímpics Albertville 1992). A més, un podi de Paco en un Mundial, bons resultats de María José Rienda i de Carolina Ruiz. I res més. Tants anys sense medalles creaven una pressió que quan va arribar la de Regino Hernández el 2018 (bronze en snowboard cros als Jocs Olímpics Pyeongchang) va ser una descàrrega i un alleujament total. El nostre mandat ja va començar amb una medalla de Queralt Castellet en un Mundial el 2015, després el Globus d’Or de Lucas Eguibar, a continuació la medalla de Regino, però a més d’aquest assoliment olímpic portem diversos èxits internacionals molt importants, alguns d’inèdits, fins que a Pequín ha arribat la medalla olímpica de Queralt (plata en snowboard halfpipe a Pequín 2022). Aquest any cal apuntar els recents èxits de Quim Salarich en esquí alpí.. En fi, que estem molt satisfets dels resultats esportius i que el que s’ha aconseguit en aquests vuit anys no s’havia aconseguit en tota la història.

Va arribar el 2014 amb una situació econòmica a la RFEDI molt complicada. Això ja és història. És cert que ens trobem amb un deute molt important que havia firmat l’anterior president a deu anys i en cinc ja ens el vam treure de sobre. Hem fet una bona gestió econòmica. I ara el més important és que no només visquem de l’ajuda del Consell Superior d’Esports, sinó que trobem altres vies de finançament. Per això parlem molt de l’ecosistema de la federació, on veiem moltes possibilitats de captar recursos propis nous. Són vies a explorar en aquests quatre propers anys. Explotar el que és l’esquí de lleure, com podem arribar als esquiadors que no són federats, com podem arribar a acords amb estacions d’esquí i tot el que els envolta com hotels, escoles d’esquí.. En fi, tenim tot un masterplan per aconseguir recursos per a la federació i aquest serà un dels grans objectius en aquests propers quatre anys.

Per al 2022, la federació compta amb un pressupost lleugerament superior, que ascendirà fins a 4,5 milions d’euros. En els últims anys, els ingressos de la federació hivernal han repuntat un 40 per cent i s’han aconseguit importants patrocinis. Sí, tenim tres patrocinadors molt potents: Movistar, Audi i Iberdrola. Però si em permet vull dir arran de l’anterior pregunta que hi ha una cosa que hem de canviar. Un esquiador de lleure no sap ni per a què serveix la federació, una cosa que no passa per exemple amb la caça, on has de federar-te, o en el golf o en la pesca. Aquests esports t’exigeixen una llicència federativa. Són coses en les quals hem de continuar treballant. L’objectiu és atreure l’esquiador de lleure, com he dit abans.

Ho diu perquè els esports d’hivern són com el germà pobre a Espanya? Som conscients que més que el germà pobre, som el germà petit dels esports olímpics. Espanya no és un país on la pràctica d’esports d’hivern estigui generalitzada. Hi ha una gran activitat, és cert, en la qual s’arriba als sis milions de jornades de venda de forfets i hi ha gairebé dos milions de persones que esquien més de cinc dies a l’any que és una cosa que està molt bé, però és veritat que no som un país comparable en aquest sentit a Suïssa, Àustria, Itàlia o França, on la cultura de la neu està molt arrelada. Aquí, per sort, som multidisciplinaris en matèria d’esports. I el que hem de fer amb els esports de neu és continuar treballant perquè cada dia surtin més a la televisió. L’esquiador de lleure ha de saber que també en el seu esport hi ha campions i esportistes d’elit, herois esportius, en diria jo, com n’hi ha en altres disciplines. Això farà que les estacions rebin més esquiadors i ajudarem a potenciar la part comercial del nostre esport, que també és molt important.

Parlem de la fallida candidatura olímpica per als Jocs d’Hivern del 2030. Dona el projecte per perdut? No dono per perdut res, però diria que el projecte gairebé ni va nàixer. Crec que políticament i institucionalment s’ha fet molt malament, però per part de tots. No culpo ningú en concret. Ha estat molt lleig com s’ha gestionat tot i penso que hi ha influït la falta d’un lideratge polític ferm per poder elaborar una candidatura que tingués Barcelona al capdavant, passant pel territori català acompanyat de l’aragonès. La norma número 1 del Comitè Olímpic Internacional és conflicte zero intern i aquí el que més hem tingut és precisament això. Baralles, discussions, retrets. S’ha parlat més d’aquestes coses que del projecte esportiu per si mateix. Nosaltres com a federació ens hem quedat totalment al marge com ens va demanar el Comitè Olímpic Espanyol per deixar que Alejandro Blanco pogués treballar amb les institucions autonòmiques que, al final, han tingut més influència. Ara sembla que tothom té ganes de presentar un projecte per al 2030 o 2034, més ben dit. Així ho han dit Catalunya i Aragó i des de la federació estarem a la seua disposició per treballar conjuntament. Uns Jocs Olímpics seria una part d’aquesta excel·lència esportiva a què feia abans menció i que busquem des de la RFEDI, així que acollir uns Jocs seria genial.

I entreveu una solució a curt termini? Per separat sempre és més complicat, però si fer-ho conjuntament és arribar a les discussions que es van produir, ja vam veure com va acabar la cosa. El que sí que crec és que hauria de ser un projecte liderat per una gran ciutat, on no hi hauria d’haver cap problema que fos Barcelona. El que passa és que la primera que s’ho hauria de creure és la mateixa ciutat de Barcelona i el seu equip de govern. I després proves repartides pel Pirineu, però no per tot el Pirineu, perquè al final està clar que hi ha uns paquets d’esports que no poden dividir-se. Si volíem que fos una candidatura guanyadora i exitosa, el que no podíem fer és començar a repartir proves a tothom per acontentar el territori. I això no es va entendre. Dit això, hi ha lloc per a tothom i una candidatura conjunta entre Aragó i Catalunya hauria estat molt més potent.

Algú ha jugat brut en aquestes negociacions? No ho sé, això no soc jo qui ho pot dir. El que sí que dic és que cadascú ha de fer la seua anàlisi interna. A Catalunya es busca la culpa a l’altre costat i a Aragó el mateix, dient que hem estat insolidaris. Dic hem estat perquè jo he nascut a Catalunya. Al final resulta absurd intentar convèncer l’altra part quan no es vol entrar en raó. Al final, el que ha passat és que ens hem quedat sense candidatura.

Li ha resultat més difícil digerir aquest procés pel fet d’haver nascut a Catalunya? No, al contrari. Jo tinc una posició molt còmoda perquè soc aranès i vinc d’un lloc on hi ha l’excel·lència amb Baqueira Beret com a referent dels esports d’hivern a Espanya. Això és reconegut a tot el país. També penso que m’avala la meua trajectòria personal i professional, però tornant a la pregunta, he de confessar que no he tingut mai una posició incòmoda. És que a més com que ha estat tot tractat a nivell tan territorial, les federacions espanyoles d’hivern, de gel i de muntanya ens n’hem mantingut al marge.

Cal tornar a intentar-ho per als Jocs Olímpics del 2034 veient aquests precedents? Així ho ha manifestat Alejandro Blanco. Sembla que Catalunya vol presentar candidatura per als Jocs del 2030, però ho haurà de consensuar amb Blanco. Ell ja va dir que el que es presentés seria ja per als Jocs de l’any 2034.

Què suposava per a Aran i per al Pirineu de Lleida allotjar uns Jocs Olímpics? Suposava molt. Aquí tothom ha parlat del que representaven uns Jocs, excepte del que suposa per a la part esportiva. S’ha parlat de desenvolupament econòmic, d’infraestructures, de sostenibilitat, de manteniment de la població de muntanya, de tot, però al final estem parlant d’esport. Uns Jocs Olímpics haurien de portar un nou model esportiu i desenvolupar el que tenim amb noves instal·lacions esportives perquè, repeteixo, això és esport. Que a més a més, acollir uns Jocs comporti construir carreteres i infraestructures necessàries per al Pirineu, d’acord, però el que s’hauria d’aconseguir és el que es va aconseguir amb els Jocs de Barcelona’92. És a dir, si es va construir el Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, doncs caldria fer el mateix amb un centre per a esports d’hivern a la muntanya. És igual on s’ubiqués, però que estigués a peu de pistes. I també comportaria una gran conscienciació social dels esports d’hivern com a forma saludable de vida. Als polítics els diria que si al Pirineu hi ha carències que les solucionin ja, amb o sense Jocs.

Hi ha un pla estratègic 2022-2030 amb el qual fixa els cinc pilars estratègics del seu nou mandat. Incideix en l’excel·lència esportiva, la formació i la cadena de valor, el model econòmic i la inclusivitat, sostenibilitat i solidaritat. Sí, el presentarem a la tardor i serà un masterplan de com hem de treballar, quins eixos hem de seguir i quins objectius ens hem de fixar per aconseguir més èxits.