Campió a partir dels 50

Acaba de classificar-se el sisè del món en la seua categoria amb 55 anys i l’any passat, amb 54, es proclamava campió d’Espanya. Manel Seco, que va començar a muntar amb bicicleta amb certa regularitat fa només sis anys perquè volia aprimar-se, és ara un corredor d’elit, especialitzat en contrarellotges per a majors de 50 anys, però fins i tot queda davant de ciclistes molt més joves. “Faig 1,74 i pesava 110 quilos.

Ara en peso 70 i em sembla estar vivint una segona joventut. He superat totes les expectatives del que una persona pot arribar a aconseguir. Jo tan sols volia perdre pes”, explica el Manel, que pertany a una saga de ciclistes de Tàrrega que van aconseguir resultats destacats en la seua carrera.

El seu pare, Ramon Seco, va ser ciclista professional entre finals dels 50 i principis dels 60. Va arribar a guanyar una etapa de la Volta a Catalunya entre Puigcerdà i Lleida, i una altra a la Volta a Lleida, sent amb 15 anys el més jove de la història a aconseguir-ho. Un germà del Manel, Francesc, va córrer el Mundial júnior disputat a l’URSS el 1989 enrolat en l’equip espanyol al costat de ciclistes com el desaparegut Chava Jiménez, mentre pels EUA competia una tal Lance Armstrong.

Amb aquests gens, els fills del Manel, Joel i Cristian, també es van dedicar a la bicicleta. El Joel es va retirar el 2015. “Un any després que ho deixés el meu fill vaig començar jo”, riu el Manel.

Va estar un any sencer pedalant contra la bàscula i el 2017 va decidir treure’s la llicència federada perquè la bicicleta va passar a ser la seua passió. “Els meus fills al·lucinen. Ara quan competeixo en carreres que van des de juvenils fins a veterans, a més de guanyar en la meua categoria quedo entre els primers de la general, superant corredors que havien disputat proves amb els meus fills”, remarca entusiasmat.

Ja en el seu primer any com a federat va ser tercer en el Campionat de Catalunya en ruta en Màster 50 i va acabar vintè a l’Estatal. El 2018, veient que se li donaven millor els recorreguts curts atesa la seua explosivitat, es va presentar al Campionat d’Espanya contrarellotge i va quedar cinquè. “Vaig córrer amb una bicicleta de curses d’allò més normal i va ser molt curiós perquè quan portava dos o tres quilòmetres vaig pensar que m’havia equivocat de recorregut i vaig retrocedir trobant-me el corredor que sortia darrere meu.

Era un dels favorits i vaig decidir seguir el seu ritme. Ell va quedar subcampió i jo cinquè pel meu error, però vaig veure que tenia condicions per guanyar”, explica. El 2019, ja amb una bicicleta tipus cabra amb roda lenticular, va ser subcampió d’Espanya contra el crono; el 2020 va repetir posició a l’Estatal i va guanyar el Campionat de Catalunya; i, per fi, el 2021 es va proclamar campió d’Espanya. A nivell internacional, aquest any va guanyar a Perpinyà i a Coïmbra, sent a més segon a la general. El colofó va ser el sisè lloc ja esmentat del Mundial amb una mitjana de velocitat de 45 km/h.