Josep Viladoms, un camioner campió

S’aixeca cada dia a les cinc del matí per posar-se al volant del camió i conduir durant dotze hores. El descans del migdia és l’únic moment que té per entrenar-se. “Faig un mos al mateix camió, em canvio de roba i surto a córrer una estona abans de tornar al volant”, explica Josep Viladoms, de les Borges Blanques.

Amb 52 anys i poc menys de 45 minuts d’entrenament diari, Viladoms ha tornat aquest any a guanyar els títols més importants del duatló internacional en les distàncies curtes (una suma de 7,5 km de dos carreres a peu i 20 km amb bicicleta) de la seua categoria (de 50 a 54 anys). A Sòria es va proclamar campió d’Espanya, a Bilbao va guanyar el títol europeu i a Târgu Mures (Romania) va quedar subcampió del món. “Quedar segon ja no em val”, lamenta Viladoms, que només vol ser campió.

L’abril de l’any que ve ho tornarà a intentar, aquesta vegada a Eivissa. Federat amb el club Distance de Barcelona, però sempre competint amb l’uniforme de la selecció espanyola, Viladoms opta ara a les subvencions que, per primera vegada, convoca l’ajuntament de les Borges Blanques per sufragar part de la inscripció i del desplaçament als campionats. Totes les despeses les paga de la seua butxaca (només la inscripció al Mundial ja costa 300 euros).

Viatja sempre amb la seua esposa i els tres fills. “Sense ells, no tindria sentit competir”, assegura.Viladoms, de pare camioner, es va treure el carnet per conduir tràilers quan només tenia 18 anys. Però en aquell temps no li interessava seguir els passos paterns sinó l’esport.

Va arribar fins i tot a competir professionalment com a ciclista amb l’equip hispanorús del Santa Clara als anys noranta, en què va participar en la Volta a Catalunya i va guanyar curses a Àvila i Santander. Va deixar la bicicleta als 28 anys, es va comprar un camió de segona mà i va començar a treballar com a transportista, majoritàriament per les comarques de l’Urgell, el Pla i les Garrigues. Però el cuc de l’esport li va tornar a picar als dos anys de dedicar-se al transport i, sense abandonar ja més el camió, es va apuntar a marxes cicloturistes i després a proves d’atletisme.

“M’ho passo bé”, diu, “però he de competir per motivar-me”, conclou. I espera seguir-ho fent fins que el cos aguanti.