La lleidatana Iris Gómez, amb 36 anys i dos fills, compagina la maternitat i córrer en un equip professional

La lleidatana Iris Gómez, de 36 anys, seguirà una temporada més competint a la segona categoria del ciclisme internacional femení, l’UCI Continental, l’avantsala al World Tour, i ho farà enrolada en el Massi-Tactic UCI Women’s Team de Torroella de Montgrí, esquadra a la qual torna després d’aquest últim any al Bizkaia Durango, de la mateixa categoria, i després del seu pas el 2020 pel filial de l’equip empordanès, el Catema.cat. Serà una temporada exigent en què el seu gran objectiu serà, com reconeix, “continuar aprenent”, ja que malgrat la seua edat, fa tot just cinc anys que va aterrar al món de la bici. “Em vaig aficionar al running, però tenia moltes lesions i em vaig canviar al triatló; tanmateix, em vaig adonar que l’aigua no m’agradava i la cursa a peu em provocava lesions, així que em vaig quedar amb la bicicleta, que és el que m’agrada”, explica.Va sobresortir molt aviat i el Massi-Tactic la va fitxar per al seu filial, al qual ara torna per a l’equip UCI Continental després d’un pas pel Durango marcat per les lesions.

Es va fracturar l’olècran del colze a la Volta a València, que la va deixar gairebé tres mesos inactiva, i al Campionat d’Espanya es va trencar la clavícula. Malgrat tot, segueix en l’elit i amb un somni, córrer algun dia el Giro d’Itàlia o el Tour de França. “Participar en les dos proves més mediàtiques seria fer realitat un somni, per a mi i per a qualsevol ciclista”, assegura, encara que reconeix que el nivell és molt alt en altres carreres.

“Passar a UCI Continental va ser un salt molt substancial, perquè en moltes curses correm amb equips de World Tour, on hi ha les millors del món, per això va ser com si de cop hagués ascendit dos categories en lloc d’una. No porto tants anys al ciclisme com les meues companyes i necessito més rodatge, agafar experiència en com moure’m en el pilot”, explica.I tot plegat ho compagina sent mare de dos nens, un de quatre anys i mig, Noah, i un altre que n’acaba de complir un, Sasha. “És molt complicat”, reconeix, i afegeix: “Ho puc fer perquè tinc la sort de tenir una feina de funcionària que em permet una reducció per maternitat.

Gràcies a això puc entrenar-me, perquè fer jornades de quaranta hores setmanals i vint entrenant-me amb nens els números no quadren, perquè hauria de renunciar a ells i això no és una opció. Treballo cinc hores i les tres que em quedarien de la jornada laboral són les que dedico a entrenar-me. I malgrat aquestes facilitats és summament complicat, sobretot quan viatges, que és el que més m’està costant”, apunta.En aquest sentit, l’Iris, que reconeix que “et trobes molt poques noies amb fills al pilot”, assumeix que potser no és el moment idoni per dedicar-me a això a alt nivell al tenir dos fills, però tinc 36 anys i m’ha arribat l’oportunitat de viure aquest moment; o ho faig ara en els pocs anys que em queden o perdo l’ocasió, i per això em vaig decidir a viure aquesta oportunitat única”, assevera.