El Lleida Esportiu perd merescudament contra l'Alzira i cau al descens

S’acaben les excuses per al Lleida Esportiu de Pere Martí, si és que encara en quedava alguna. La derrota d’ahir contra l’Alzira (0-1) enfonsa els lleidatans a la zona de descens directe després d’aconseguir la tercera derrota seguida en Lliga, la quarta seguida sumant la de la Copa del Rei. Els més il·lusos podien esperar que la rebel·lia mostrada set dies abans contra l’Alabès serviria d’alguna cosa, però pel que sembla això va ser un mer miratge.

El duel contra els valencians només va ser la confirmació que el Lleida corre el risc de posar-se en un pou el fons del qual és la Tercera RFEF. Encara que la tarda va començar amb un cop de cap de Figueras que va escopir el pal (10’), no va fer falta esperar gaire per constatar que seria un altre partit decebedor dels blaus. A la següent jugada, el porter Iñaki va haver d’intervenir per primera vegada i, en la segona, ho va fer per recollir la pilota de dins de la porteria.

Gol de l'Alzira

Una pilota morta a la frontal la va convertir Jordi Marenyà en un golàs inapel·lable (22’) que va començar a liquidar un Lleida mancat d’arguments ofensius per capgirar-ho. Una d’aquestes armes atacants, Chuli, va viure tot el partit en fora de joc, i quan no ho va fer li va fallar el control, l’última passada o la definició. O tot alhora.

La va tenir al 27 per empatar, però un mal control va impedir que ni tan sols xutés, quan ho tenia tot per marcar.Malgrat no merèixer-ho, el Lleida hauria pogut empatar abans del descans, perquè a més de l’ocasió esmentada, també va amenaçar Comeras amb un potent xut que va rebutjar el porter rival per enviar el partit a l’entretemps amb un Camp d’Esports que es temia el pitjor.L’Alzira va tenir la sentència (49’) a les botes del seu davanter Iago Beceiro, però el peu esquerre d’Iñaki va evitar el 0-2 per donar-li una mica d’esperança als seus. Una esperança que ja es va encarregar de destruir el travesser, que va rebutjar la fuetada de Comeras (55’) en la més clara de tot el partit per al Lleida.Els canvis del tècnic Pere Martí van tornar a demostrar-se estèrils.

Qualssevol dels jugadors que van entrar des de la banqueta es van encomanar de la desesperació dels que ja estaven jugant, i això només podia tenir un final. Ni l’hondureny Mejía a la sala de màquines ni Adrià de Mesa a la punta d’atac ni tampoc Alpha Bagayoko i David López des de les bandes van millorar el que ja hi havia. El Lleida va començar a confiar-ho tot a l’atzar, al fet que una de les múltiples centrades sense sentit trobessin un rematador amic i no un rebuig del rival. I, lògicament, no va passar.

Tots aquests intents, provocats per la necessitat i no per tenir clara la manera de fer-li mal a l’Alzira, tenien un final idèntic. O bé la defensa els repel·lia o bé acabaven a les mans del porter Adrián Fernández, que encara que gairebé no va haver de parar, va actuar bé en diverses centrades laterals.

De fet, l’únic jugador blau encertat en el seu treball va ser precisament el que anava de roig, el porter Iñaki Álvarez, que va haver de tornar a treure la cama esquerra per frustrar una ocasió molt clara de Beceiro (72’), abans de protagonitzar una doble parada (82’) amb el Lleida abocat en l’atac més per obligació que per la convicció d’aconseguir algun premi. Malgrat centrar una vegada rere una altra, l’únic que es va poder assemblar a una ocasió va ser un xut molt llunyà de David López, l’efecte del qual va dificultar la intervenció del porter madrileny de l’Alzira (87’).

Però res més. L’encontre va acabar amb una derrota justa d’un Lleida que va actualment en un vaixell a la deriva en què el capità, el tècnic Pere Martí, s’atansa cada dia més a abandonar el timó. Si arriba al partit de diumenge vinent a Alacant contra l’Hèrcules (12.00 hores), tot el que no sigui guanyar en un estadi on el Lleida no aconsegueix fer-ho des del 2003 serà un clau més a la seua tomba. Potser és l’últim.