La perla lleidatana de l'esquí de muntanya

La lleidatana Laia Sellés Sánchez (Lles de Cerdanya, 19-9-2006), la trimedallista amb un or i dos plates als recents Mundials d’esquí de muntanya celebrats amb un gran èxit organitzatiu i esportiu a l’estació de Boí Taüll, mostra amb orgull i un somriure una mica tímid les medalles amb la vista al fons de l’alberg La Seu d’Urgell Xanascat, on viu amb set esquiadors de muntanya més, esquiadors de fons i piragüistes. És un edifici situat a deu minuts a peu del centre de la localitat, al costat del riu Valira i entre els parcs dels Enamorats i de Valira, on predominen les activitats d’aventura. És a una mitja hora per carretera de Lles, les seues “arrels”, com ella mateixa diu, on amb només dos anys es va calçar els primers esquís i on va tornar l’any passat. La seua “segona casa” és Granada, on se’n va anar a viure amb la seua mare quan tenia 10 anys i on es va enamorar definitivament de l’esquí de muntanya. “Jo era fondista, però com que a Granada no hi havia esquí de fons vaig començar a fer esquí de muntanya. El primer any de ser-hi ja vaig participar en campionats d’Espanya, però com que no hi havia esquiadores de la meua edat, competia amb la gent gran i quedava última, esclar. Però em donaven sempre algun premi per ser la més petita”, somriu.

Quan era més petita no hi havia esquiadores de la meua edat i competia amb els adults

Podria semblar que recorda una llunyana infància, però només té 16 anys. El seu gran talent i la gran projecció que li auguren els experts –que la donen com a candidata a participar en els Jocs Olímpics del 2026 de Milà-Cortina d’Ampezzo– ha assolit la seua explosió aquest mateix any. A finals de gener va aconseguir una cosa que ningú no havia fet mai: tres ors (individual, esprint i relleus mixtos) al Festival Olímpic de la Joventut Europea (FOJE) i als Mundials de Boí Taüll s’ha convertit en una de les protagonistes de les categories de base amb els seus tres podis en U18. “M’ho deien, i jo veia que podia fer bons resultats, però mai hauria imaginat el que he aconseguit. És una cosa estranya d’explicar perquè m’hauria sentit bé quedant al top 5 i, tanmateix, al meu interior sabia que podia quedar primera. Crec que és per com soc en la meua vida personal. Soc tímida i sempre dic que no soc fotogènica, però en l’esport ningú em pot parar perquè mostro el que soc en realitat i això m’encanta. De vegades m’agradaria competir, guanyar i que ningú ho sabés. A la meua vida no soc de destacar ni brillar”, argumenta per justificar aquesta transformació que experimenta quan arriba el moment d’ajustar-se els esquís i llançar-se a conquerir la muntanya. “És la modalitat que més m’agrada perquè és amb la que connectes més amb la muntanya i amb un mateix. Amb l’esquí alpí i amb el de fons no em passa això. A més a més, gaudeixo patint. Vaig descobrir que m’agradava el patiment de la competició de forma progressiva. I quan tenia 14 anys em vaig dir: Jo vull dedicar-me a patir”, assegura. “Sé de gent a qui li fa respecte l’esquí de muntanya, però jo no tinc por perquè vaig aprendre’n des de petita i l’adrenalina que em genera m’agrada molt”, afegeix.

Sellés confessa que el seu ídol és Kilian Jornet “perquè és humil i intel·ligent i tenir el cap ben moblat és molt important en un esportista”. Res li faria més il·lusió que “que em convidés un dia a esquiar amb ell i visitar-lo a casa seua a Noruega”. Com Jornet, va arribar a plantejar-se compaginar l’esquí amb les curses de muntanya, però es va fracturar el tendó d’Aquil·les quan tenia 10 anys. “S’assemblen els dos esports, però no puc córrer. Faig una hora molt suau quan m’entreno encara que no ho hauria de fer. Fent esquí em fa mal el peu, però és suportable”.

Encara li queden dos proves de Copa del Món (França i Suïssa), encara que només en farà una, i la Copa d’Espanya per parelles i per relleus a Granada. “És a la meua altra casa, així que em conec perfectament el recorregut”, somriu. Però el seu gran objectiu són els Jocs Olímpics del 2026. “Esclar que m’hi veig, encara que s’haurà de seguir treballant molt.” A més, seran a Itàlia, un lloc que li encanta dels molts països que ha visitat i del qual recorda quan va anar a entrenar-se amb esquís de rodes al port de muntanya de l’Stelvio, amb una altitud de 2.757 metres i una longitud de 24 km, que el fan ser un dels més durs del món. “Vaig ser-hi a l’estiu [està tancat d’octubre a maig per la seua gran elevació], feia una calor molt forta i la veritat és que impressiona el recorregut en cada revolt”, assenyala l’esquiadora lleidatana.

Filla d’esportistes (el seu pare Ramon va ser destacat biatleta i la seua mare Mari Paz va fer fons, maratons i triatló), estudia batxillerat a l’Institut Joan Brudieu i li agradaria ser de gran astrofísica. No té grans ajuts públics i ara li sortirà algun patrocinador privat més arran dels seus èxits. “Els meus pares són els patrocinadors més grans”, ironitza. Va guanyar 500 euros al Mundial, sumant l’import de les tres medalles. “Confio que a partir d’ara tindrem més recursos al ser olímpic”, conclou.