Jugadores de l'handbol d'elit i mares

Conciliar el rendiment esportiu d’alt nivell i la maternitat no és tasca fàcil, però el que era fa uns anys un desig inabastable ja no ho és. Quatre jugadores del Lleida Handbol, que encara continuen en actiu, es van decidir un dia a fer caure aquesta barrera sense renunciar a continuar competint en el seu esport tot i que, això sí, amb interrupcions de fins a deu anys en algun cas. Eli Martínez (Lleida, 40 anys), Montse Escala (Gavà, 37 anys), Emma Precup (Bistrita, Romania, 37 anys) i Carmen Martínez (Binacet, 37 anys) porten tota una vida a l’entitat, des que abans de la fusió amb l’Handbol Pardinyes formaven part de l’Associació Lleidatana d’Handbol, a la qual van ascendir fins a la màxima categoria estatal.

Totes elles coincideixen que va ser la seua passió per l’esport la que les va portar a tornar a la competició, encara que admeten que falta “més suport social” i que sense el suport de la família hauria estat impossible. “Continuem posant-nos l’autoexigència de competir i volem jugar el màxim de temps possible”, assenyala Montse Escala, infermera de quiròfan i mare del Biel (7 anys), que va arribar a Lleida amb 14 anys i que el 2013 va haver de deixar l’handbol per motius de feina i, sobretot, per poder ser mare. Cinc anys després va tornar “només per entrenar-me i mantenir la forma física, però em vaig quedar”. La seua passió per l’handbol també la té el seu fill. “Està desitjant venir al pavelló per posar-se a jugar amb altres companys”, apunta la Montse, que recorda una graciosa anècdota. «Un dia mentre m’entrenava, el Biel, que encara era molt petit, em va cridar “mama, caca”, que va ressonar per tot el pavelló. Lògicament, vaig sortir de l’entrenament per canviar-li el bolquer.»

“És que els nostres fills sempre han vingut al pavelló”, intervé Emma Precup. “Hem tornat de vegades a les 4 del matí d’un desplaçament llarg i sempre amb els nostres fills”, prossegueix Precup, que treballa com a administrativa i és mare de la Ivet (9 anys) i el Max (5 anys), que va arribar a Lleida el 2002 i que va haver de parar dos temporades senceres, la 2013-14 i la 2017-18. Per complir el seu desig de ser mare. I ho va notar. “Després de quedar-me embarassada de la petita, vaig voler tornar abans de temps i em vaig trobar més feble físicament”, diu l’Emma, que recorda que quan una foto d’una excompanya seua a l’Associació Lleidatana, Irina Pop, es va fer viral perquè donava el pit al seu fill Theo durant el descans d’un torneig, ella era a pocs metres fent el mateix amb un dels seus fills. "És una forma de vida la que hem elegit”, assegura Eli Martínez, que exerceix de professora i és mare de l’Ainara, de 15 anys, i la Noa, de 8.

“Em vaig quedar embarassada per primera vegada amb 24 anys i vaig estar-ne deu sense poder jugar perquè treballava a una hora de casa. Me n’anava a les set del matí i tornava a les set de la tarda. Era impossible la conciliació familiar. Abans de ser mare m’emportava els apunts al bus de l’equip i ara que treballo m’emporto el portàtil. Ens entrenem tres dies a la setmana i ens passem els caps de setmana viatjant, però és la nostra manera de viure i ho veiem normal”.

“Vaig haver de venir durant cinc anys des de Binèfar amb els nens a entrenar-me perquè el meu marit treballava i havia de portar-los amb mi”, diu Carme Martínez, oficinista en una empresa d’autocaravanes i mare de la Noa (9 anys) i l’Izan (12 anys), l’únic de tots els fills de les quatre que no juga a l’handbol al club, sinó que és futbolista del FiF Lleida. La Carmen, que juga al sènior B, va haver de parar per maternitat el 2010 i després entre 2013 i 2015. L’any passat va quedar tercera a l’Europeu amb la selecció catalana màsters. “Quan m’entreno i quan jugo soc l’Emma. Aquí no penso en les moltes coses que he de fer al llarg del dia. Aquí soc jo. I ens va bé entrenar-nos tard (a les 21.00) per conciliar l’handbol amb la vida familiar”, afirma Precup. “Però quan encara són petits els fills es posen a plorar i costa deixar-los. Per això algun divendres ens ajuntem tots durant l’entrenament i fem un petit pícnic al pavelló”, conclou Montse Escala.