El Lleida Esportiu suma tres punts vitals a Olot (0-2)

El Lleida es va redimir de la millor manera possible de l’ensopegada de la setmana anterior i va firmar un partit redó a Olot (0-2) per tornar a guanyar i marcar després de tres setmanes sense fer-ho. La victòria en terres gironines va ser una demostració de superioritat absoluta contra un rival directe, que es va veure sotmès i sorprès per la disposició inicial d’Ángel Viadero. El càntabre va donar l’alternativa a Diamanka i Mejía en lloc de Damià i Nani, que va viure la primera suplència de tota la temporada.

Més enllà del canvi de noms, la presència d’Alpha al carril dret i de Monterde a l’esquerre va agafar desprevingut un Olot al qual li va costar reaccionar i abans dels 10 primers minuts al Lleida ja li havien invalidat un gol. Campins va rematar de cap de forma impecable però ho va fer en posició antireglamentària i l’assistent va anul·lar el que hauria pogut ser el primer gol del mallorquí amb el Lleida, que arribaria mitja hora més tard. Abans d’això, els blaus havien acumulat mèrits més que de sobres per posar-se al davant en el marcador. Primer, el porter Arnau Fàbrega va treure una mà salvadora a un xut molt col·locat de Mejía sobre la mitja hora de joc. Al minut posterior va ser el travesser el que va impedir un golàs meravellós de Chuli, que havia intentat una vaselina de primeres que mereixia ser gol. L’andalús, malgrat topar una vegada més amb la fusta, va estar juganer a Olot, i en la següent que li va caure va buscar un gol des del centre del camp que es va perdre molt a prop del travesser.La primera meitat s’esllanguia sense que el Lleida pogués traslladar el domini al marcador, fins que una jugada assajada en un córner va acabar als peus de Joan Campins, que es va rescabalar del gol anul·lat amb un xut potentíssim (0-1) que va enviar el partit a la mitja part amb avantatge per als de Viadero.

Després d’un primer temps de notable alt, el segon va arrancar amb un Olot una mica més protagonista, ajudat pels dos canvis al descans i les urgències d’estar perdent contra un rival directe. Però més enllà d’un tret d’Urri que va derivar en un córner, res va inquietar gaire Iñaki, que no fos ell mateix. Perquè el porter navarrès va protagonitzar una de les accions marca de la casa, sortint de l’àrea i arriscant en excés, però amb la presència dels defenses sota pals n’hi va haver prou per rebutjar el tret llunyà de l’Olot. A l’altra àrea, el Lleida seguia tenint en Chuli l’arma més perillosa per matar el duel, però el pal seguia entossudit a exercir de criptonita de l’andalús. Després d’una pilota a l’espai i una bona acció individual, la fusta va tornar a escopir una pilota que buscava l’escaire, cosa que mantenia la incertesa i augmentava els nervis. Amb espais, el Lleida ho tenia tot per assegurar-se el triomf, però la sentència va arribar amb un autogol de Callís als minuts finals. Agüero va conduir el contraatac, va voler assistir Mejía, però la rematada en semifallada la va convertir el defensa de l’Olot en l’error complet per als seus interessos ficant la pilota a la pròpia porteria. Amb el 0-2, que els jugadors van celebrar abraçant els valents que es van amarar sota la pluja, el Lleida va poder agafar aire i somriure de nou, abans de tornar a pensar en la primera de les vuit finals que queden per evitar l’abisme. A Olot es va traçar el camí; toca seguir-lo.