El Cadí Canoe Kayak, un club històric que va fer un gran salt amb Barcelona'92

Parlar del Cadí Canoe Kayak és fer-ho del club de referència del piragüisme d’eslàlom a Catalunya i un dels grans d’Espanya, un estatus que es va forjar a partir dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. La designació de la Seu d’Urgell com a subseu olímpica va provocar una transformació a la ciutat i també al club de piragüisme, que fins aleshores era molt amateur malgrat que s’havia fundat el 1964. L’entitat va nàixer com a Kayak Club i va funcionar com a tal fins al 1971, quan es va incloure com una secció del Sedis, fins que el 1988 es va rebatejar amb el nom actual, Cadí Canoe Kayak, gràcies a l’acord de finançament amb la cooperativa lletera. Amb motiu dels Jocs, el club va arrancar un projecte de futur, amb campanyes de captació de palistes a les escoles i va fer una inversió important en material, fet que va provocar que en poc temps es quedés sense recursos. Tot apuntava que desapareixeria, però quan semblava que no hi havia més opcions, el llavors president, Josep Castellarnau, es va posar en contacte amb la cooperativa Cadí i va aconseguir que financés el club a canvi de posar-li el seu nom, i gràcies a això es va salvar de la crisi.

Va ser a partir de llavors quan l’entitat va créixer fins a convertir-se en un dels bressols de l’eslàlom estatal. “El club és el que és ara gràcies a l’herència dels Jocs de Barcelona’92. I el que va resultar determinant va ser la construcció del Parc del Segre. Difícilment seríem on som sense aquesta instal·lació, per tant, som l’herència del 92, i tots els resultats que des de fa uns anys s’estan aconseguint és fruit d’allò”, afirma l’ara president, l’exolímpic Marc Vicente, que reconeix que el club “viu un moment dolç a nivell de resultats individuals, amb les medalles internacionals de Núria Vilarrubla, Miquel Travé o Mònica Dòria, tot i en global potser anys enrere dominàvem més a escala estatal, però costa mantenir el nivell. Podríem créixer en nombre de palistes, però tenim un problema d’espai i de logística, ja que practiquem una disciplina en la qual ens movem amb una piragua, no són unes botes de futbol o una pilota, per exemple, i en una instal·lació que té les seues dimensions. No és fàcil gestionar cinquanta piragües al canal”, apunta.

En aquests anys el Cadí ha donat set olímpics: Pere Guerrero, Marc Vicente, Carles Juanmartí, Guillermo Díez-Canedo i Núria Vilarruba han competit amb Espanya, i Montse Garcia i Mònica Dòria, amb Andorra. Núria Vilarrubla, amb 10 medalles internacionals, i Miquel Travé, amb tres, són els principals referents.

Jana Planes: “M’agradaria estar en uns Jocs, el somni de tot esportista”

La història de la Jana Planes i el piragüisme va ser com un amor a primera vista. “A la família no hi havia ningú que el practiqués i amb sis o set anys ho vaig provar durant un casal d’estiu que feien al Parc del Segre i em va agradar molt, i cada vegada m’agrada més. Gaudeixo molt a l’aigua, veure que cada dia puc aprendre una cosa nova”, reconeix la jove urgellenca, que amb 16 anys estrena l’etapa júnior amb objectius molt clars. “M’agradaria competir algun dia en uns Jocs Olímpics, que és el somni de tot esportista. M’agradaria arribar tan lluny com pugui”, assenyala. Aquesta temporada l’ha començat estrenant el palmarès a la categoria júnior amb la medalla de plata que va aconseguir fa uns dies a la Seu a la primera Copa d’Espanya de Caiac Cros, una modalitat que serà olímpica a París 2024, a banda de superar el primer cribratge per accedir a la selecció espanyola en les dos disciplines, K1 i C1.

“Vam fer un preselectiu a Portugal i el vaig superar. Ara toca afrontar els selectius de Pau i la Seu el mes que ve per veure si puc aconseguir alguna de les tres places de l’equip nacional júnior”, explica. La Jana, que cursa primer de Batxillerat, es fixa en els dos referents femenins del club, Núria Vilarrubla o Mònica Dòria, totes dos olímpiques als Jocs de Tòquio. “Em fixo molt en elles, en la manera com flueixen sobre l’aigua, com troben la línia que han de seguir a l’hora de remar, aprenc molt d’elles”, apunta.

Marc Vicente: "Per a mi el piragüisme ho és tot, ara és la meua prioritat a la vida”

En moltes ocasions el cognom dels pares acaba marcant el futur dels fills. És el cas de Marc Vicente, fill de l’olímpic amb el mateix nom i cognom que va arribar a participar en dos Jocs, Barcelona’92 i Sydney’2000, i que ara presideix el Cadí Canoe Kayak. “De referents no en tinc cap en concret, òbviament el meu pare, que és qui em va introduir en aquest esport i m’ho ha ensenyat tot. Si ara soc aquí és gràcies als seus ensenyaments”, afirma el Marc, que amb 18 anys ja ha aconseguit dos medalles amb la selecció espanyola júnior, un or mundialista i una plata europea, les dos per equips C1 l’any passat.

Ell i Manel Contreras són les promeses més fermes del Cadí, que busquen arribar al nivell de Miquel Travé, el millor palista del club a nivell masculí. En el seu cas, el Marc té clares les prioritats. “Per a mi el piragüisme ho és tot ara mateix, és la meua prioritat a la vida, el més important. Només penso a seguir millorant. Als estudis també, però dono prioritat al piragüisme”, assenyala. Té grans reptes al davant i assumeix que això comportarà renunciar a moltes coses, com sortir amb els amics. “El meu objectiu és arribar a dalt de tot, ser olímpic i guanyar alguna medalla en Europeus i Mundials absoluts. L’habilitat per ser amb els millors d’aquí a uns anys la tinc, però cal treballar-la i sé que hauré de fer sacrificis, però tinc clares les prioritats, i ara mateix és el piragüisme”, assevera.