Albert Folguera: "Em sento esgotat"

“Pensava que no m’emocionaria.. però collons”, va expressar ahir Albert Folguera en el seu comiat de les banquetes, als 57 anys, després de 24 com a entrenador i els 14 últims al capdavant del millor Lleida Llista de la història, amb tres títols europeus, una cosa impensable quan es va fer càrrec d’un equip a les portes de la desaparició. Home de caràcter, que rere la seua aparent serietat no oculta afabilitat i facilitat de tracte, es va emocionar en el comiat.

Ho va fer al parlar de l’home que ha estat al seu costat aquest temps, el president Enric Duch, i al parlar de la seua esposa, Pilar Castells, a qui vol dedicar més temps. Ambdós compleixen la dita que al costat d’un gran home sempre hi ha una gran dona. L’Albert va començar dient que “avui és un dia molt especial per a mi.

Ha arribat el moment de fer un pas al costat. No ha estat fàcil. Ho vaig deixar com a jugador i ara ho deixo com a entrenador”, va explicar.

“He posat moltes coses en la balança i en aquesta decisió ha tingut molt a veure la família, la meua dona, que sempre ha estat al meu costat. Tant quan ho vaig deixar com a jugador com ara que ho deixo com a entrenador he tingut l’opció de continuar, però cal saber dir prou. Em sento esgotat, cansat.

He de fer molts esforços, el dia a dia és molt dur. El 1986 me’n vaig anar de Lleida a l’Igualada i el 2026 farà 40 anys d’això. És un desgast important”, va assenyalar.De Duch va destacar que “sempre ha estat al meu costat i mai he tingut la més mínima pressió.

No és fàcil dir això d’un president. Sempre m’ha deixat fer i m’ha donat el seu suport incondicional. És un amic amb majúscules”, va afegir abans de fer-li una emotiva abraçada.Duch va revelar que “cada any anàvem a sopar, renovava i aquest any em va dir que no podia continuar.

Vaig intentar convèncer-lo però em va donar els seus motius i ho respecto. Hem viscut una experiència que no es pot explicar. Es mereix el màxim reconeixement”.

L’Albert es va trencar a l’explicar que “la meua dona, els meus pares, els meus germans i amics sempre han estat al meu costat. M’han aguantat i no és fàcil. Ser jugador és molt fàcil, vens, t’entrenes i te’n vas.

Però ser entrenador és una altra cosa i al final sempre acabes amb els teus. Ella (Pilar) sempre m’ha dit que decidís el que jo volgués i ara vull passar més temps amb ella”. Va tenir un record per a tots els seus jugadors.

“No vull deixar-me’n cap”, però va ser especial per a Andreu i Lluís Tomàs, Carlos Trilla, Darío Giménez, els germans Di Benedetto, Xixi Creus, Joan Cañellas i “als meus delegats, sobretot a Isidre Trilla, un pare per a tothom”, a més d’“Edu Amat” –el seu successor– “i tots els que han col·laborat amb mi aquests anys”. Va afegir que “em sento alleugerit. Quan vaig venir era conscient que després de tornar al Llista me n’aniria a casa i no tinc previst tornar a entrenar”.

“Una altra cosa és que la meua dona no m’aguanti a casa d’aquí a quatre mesos”, va fer broma.