30 anys de la gesta inoblidable de la Unió Esportiva Lleida

“Després de 30 anys veus que el que vam aconseguir amb la Unió Esportiva Lleida va ser una cosa molt gran”, rememorava ahir Xavier Bartolo. “Va ser una temporada inoblidable, com ho va ser la de Primera divisió i com ho va ser la següent a Segona, amb la promoció perduda a Gijón.” Aquell 5 de juny del 1993, data de la qual ahir es van complir 30 anys, mentre Bartolo i els seus companys preparaven al vetust vestidor del vell Camp d’Esports el partit decisiu davant del Badajoz, una hora abans del matx, previst per a les 18.00, els voltants de l’estadi ja estaven plens d’aficionats amb bufandes, banderes i el convenciment que només es podia guanyar. “Tres, us en farem tres”, deia un dels seguidors del Lleida a un jove periodista de SEGRE que havia gosat acudir a fer la seua feina sense signes visibles que, com els altres 6.000 aficionats del Lleida, també desitjava com mai la victòria de l’equip.

I va ser una premonició. El Lleida va guanyar 3-0 el Badajoz i va segellar l’ascens a Primera divisió, 43 anys després de l’anterior i únic fins llavors, el 1950. L’èxit va obligar a ampliar el centenari Camp d’Esports, que avui acull partits de Segona RFEF, la quarta categoria del futbol estatal.

La nostàlgia pot ser que no sigui bona, però sí, hi va haver temps millors.“Vam fer una cosa molt important. Era la segona vegada que el Lleida estava a Primera i crec que tots els que vam formar part d’aquell equip estem satisfets, orgullosos i contents per això”, explica Miguel Rubio, el Capi, que va viure la millor etapa del club.En aquell equip per a la història també hi havia futbolistes vinguts de fora que van acabar sent tan lleidatans com el que més. “A Lleida vens plorant i de Lleida te’n vas plorant”, va arribar a dir Gonzalo Arguiñano, que arribava del Burgos, llavors a Primera i que admet que “per a mi Lleida va ser el ressorgir.

Vaig venir d’un any sense gairebé jugar, a un equip de Segona però va ser una de les millors experiències de la meua vida. Vaig passar tres anys i a Lleida vaig trobar una altra família, en la directiva, els companys, els tècnics i els aficionats. Esportivament vaig viure aquest èxit, però el més important per a mi va ser el factor humà”, afegeix.Sense ser favorit, el Lleida va començar molt bé la temporada i en la jornada 8 es va situar líder, després d’encadenar 7 punts de 8 de possibles –les victòries valien llavors dos punts–.

La primera derrota no va arribar fins a la jornada 20!!!, a Sabadell (2-0) i després d’una lleugera davallada al febrer va tornar a remuntar fins a ascendir.Després del partit, milers d’aficionats van acompanyar l’equip en una rua fins a la Paeria, on des del balcó Rubio va avisar que “guanyarem el Barça i el Madrid”. I així va ser, va tombar el Dream Team. Això també és història.

José Manuel Esnal Mané (Balmaseda, 25 de març del 1950) va viure amb la UE Lleida el seu primer ascens a Primera divisió, cosa que va repetir posteriorment amb l’Alabès i el Llevant i, 30 anys després, recorda aquell 5 de juny del 1993 com “un dels dies més importants a la meua carrera”, que va gaudir especialment al “fer feliç tanta gent perquè havíem aconseguit una cosa tan bonica”. Recorda que al Lleida es van donar unes circumstàncies especials: “Tenia la confiança, l’edat i els elements que calien. Gent molt compromesa, que estava per la feina i amb ganes d’afrontar reptes.

Es va anar fent una estructura, vam promocionar molts futbolistes i sí, ho recordo amb felicitat”, rememorava ahir des de Vitòria, on té la seua residència des de fa uns anys. Acabats d’ascendir des de Segona B, admet que l’ascens a Primera no era l’objectiu, però sí “fer una bona temporada” i que a mesura que avançava “vèiem que les possibilitats hi eren. Va ser una fe constant, crèiem en cada partit, vèiem que podíem guanyar qualsevol i això ens va donar confiança”. Afegeix que “vam tenir una mica de davallada a l’hivern, va ser com si hibernéssim, però vam reflotar i vam fer un final de Lliga molt bo amb la gent empenyent-nos”, conclou.

“Amb el VAR potser no hauríem baixat a Segona”

Miguel Rubio i Xavier Bartolo, dos dels jugadors del planter que van formar part de la plantilla de l’ascens i que van jugar amb el Lleida a Primera divisió, veuen en el VAR el principal canvi del futbol actual respecte al de 30 anys enrere i creuen que amb aquest sistema de videoarbitratge el Lleida no hauria descendit a Segona l’any següent. “Potser no hauríem baixat”, explica Bartolo.

“Anys després es va saber que l’arbitratge davant de l’Atlètic no va ser gaire normal”, assenyala amb referència al polèmic arbitratge de Manuel Díaz Vega davant de l’equip del club que llavors presidia Jesús Gil i que tampoc va ser “afortunat” amb el Lleida en altres encontres. “En alguns partits, des del meu punt de vista, ens vam sentir perjudicats. La veritat és que els arbitratges no ens van ajudar gens”, afegeix el Capi, Miguel Rubio.

“Ara amb el VAR, qualsevol cosa que passa al camp es torna a arbitrar, encara que aquesta tecnologia tampoc ha evitat que segueixi la controvèrsia amb els arbitratges i la gent es continua queixant”, afegeix.Bartolo afegeix que el futbol “evoluciona” i que no només és amb el VAR. “Pep Guardiola va canviar el futbol uns anys després i es va imposar un futbol de toc, en lloc del joc físic que es jugava abans. També s’intenta que el joc sigui més dinàmic i no es perdi tant temps, però sí, el canvi més contundent ha estat el VAR”, admet.